Aquest article es va publicar a finals del mes de juliol al web La Idea Federal a finals de juliol. En el link el trobareu en un format segurament més llegible que aquí.
Som, altre cop, en un punt d'inflexió. Tot torna a ser possible.
La diferència amb els moments
anteriors és la pregunta que plantegem en aquesta ocasió. Ja no és del tipus:
"en tenim prou o volem més?". Tampoc seria: "com ho fem per
millorar el nostre autogovern?" o "com aconseguim que es compleixin
les lleis i l'Estatut que vam acceptar i votar?".
Avui la pregunta és: "hi ha espai per nosaltres a
Espanya?", o bé: "serà Europa una resposta possible per una
regió-estat com Catalunya?".
Com hem arribat fins
aquí?. Repassem breument els últims quasi 40 anys de la nostra història,
el primer i únic període d'estabilitat democràtica dels darrers 150 anys, des
d'aquell 1860 on podem situar el nostre origen modern, en el renaixement del
catalanisme polític.
Situem-nos al 1977 ("Llibertat, Amnistia, Estatut
d'Autonomia). Tots érem, sense ser-ne massa conscients, federalistes, tots
sabíem que democràcia seria igual a autogovern. Quan va tornar el President
Tarradellas vam posar la primera pedra del nou edifici federal. Amb la
recuperació de la Generalitat republicana tots, a Catalunya i a Espanya, sabíem
que transició democràtica implicava el ple reconeixement de la nació, la
personalitat, la llengua i la història catalanes.
I així vam creure que seria, així vam voler interpretar la suma
d'esdeveniments, decisions, lleis, estatuts i Constitució que ens van dur fins
a les primeres eleccions autonòmiques el 1980.
I des d'aquell moment: Primer, "café per a tothom". La
audàcia andalusa va donar resultat. El triangle Escuredo-Clavero
Arevalo-Alfonso Guerra va forçar l'equiparació a les "nacionalidades
históricas" i va construir el pont institucional (i inconstitucional) que
anul·lava la distinció, la diferència de personalitat i de passat, tant com de
la projecció de futur.
I Catalunya ho va acceptar i va callar. Vam passar insensiblement
del federalisme asimètric de la transició al pseudo-federalisme de
"l'Estat de les Autonomies".
I a partir d'aleshores i fins al 2003, assistim a un procés
gradual que opera en dos direccions ben visibles:
a) L’Estat creix, s'enforteix, es consolida, guanya prestigi i
reconeixement. El tàndem Felipe Gonzalez-Prisa és l'autèntic arquitecte,
OTAN-Unió Europea-JJOO-AVE-Euro són les plantes successives de l'edifici. Les
multinacionals espanyoles, públiques amb Felipe Gonzalez, privades amb José
María Aznar, en son les banderes, Madrid n'és el castell, el buc insígnia del
flamant i modern, per fi, estat espanyol.
b) L’Estat es descentralitza, descobreix el "peix al
cove" català, (genuïna aportació de Jordi Pujol) i el generalitza,
l'aplica a tort i a dret per pactar, obtenir suports parlamentaris o coalicions
de govern autonòmics.
El que potser és més inquietant, l'Estat aprèn que pot fer
compatible la cessió gradual de competències amb el buidat efectiu del poder
polític proclamat per l'Estatut català. I ho practica a consciència a base de
legislació de tots els nivells i, molt especialment, per mitjà de reiterades
sentències del Tribunal Constitucional. Sentències en tots els àmbits i
matèries, moltes, acumulatives i que certifiquen la supremacia del que, en cada
oportunitat, algú ha considerat "bàsic", "estatal", àmbit
intocable de l'administració central. Igualtat de drets fonamentals, unitat de
mercat, lleis orgàniques, reglaments i ordres ministerials proclamats
"bàsics" són els conceptes i els instruments de la contra-reforma tan
evidentment guanyadora com silenciosa i eficaç.
Només l’inconformisme de les esquerres catalanes encapçalades per
Pasqual Maragall, tenen la capacitat de trencar el motllo i formular un dels
punts d'inflexió que assenyalàvem al principi: tornar a dibuixar com objectiu
el que crèiem haver obtingut i ens adonàvem que havíem anat perdent. Es torna a
oferir pacte i lleialtat, es torna a creure en una Espanya reconciliada i
confiada en ella mateixa.
Es torna a intentar convèncer o seduir, es torna a explicar que
vol dir federalisme, que vol dir nació, es torna a confiar, aquest cop, en un
jove líder de León que sembla haver copsat la potència i la projecció de
l'Espanya plural que Catalunya li presenta com a nou edifici per construir
plegats i viure-hi amb reconeixement i llibertat.
I Espanya diu "No".
No ho accepta, ni es deixa convèncer. Rebaixa, redueix, humilia la
proposta catalana; “passa el ribot” en el Congrés dels Diputats, segons Guerra
i deixa la última part de la feina en mans d'un Tribunal Constitucional,
amortitzat i desautoritzat, però encara capaç d’identificar, delimitar i
desarmar tots els riscos d'interpretació federalitzant que poguessin quedar a
l'Estatut.
I Catalunya diu
"Prou!".
Es manifesta, s'exclama, cristal·litza un estat d'opinió que ja no
espera res d'Espanya, creix un independentisme primer més de sentiment, però
cada cop més racional, fred i seré, cada dia mes proper a quallar en una opció
política conscient i consistent.
És així com arribem a l'evidència del nou punt d'inflexió. Els
conceptes de manual ja no serveixen. El federalisme ha mort (o ens l'han
suïcidat).
I el discurs per a la independència, pren sentit i deixa de ser
radical, en un escenari de sobiranies compartides i d'integració en la somiada
Europa federal (aquesta sí) que apareix, indefectiblement, al final del túnel
de la crisi més greu des de la II Guerra Mundial.
Amb dos elements nous i rellevants: Primer, la crisi econòmica i
social deixa al descobert els peus de fang d'aquell suposat Estat espanyol,
actor de primera fila mundial. Espanya es troba en situació d'extrema
dificultat econòmica i social, l'Estat ha perdut consistència i capacitat
d'expressar un determinat model de convivència i de projecte comú. El món
descobreix, un xic astorat, les febleses, els decorats llampants però fràgils
que oculten una realitat de desigualtats profundes, de dèficits democràtics i
d'ineficiències socials i econòmiques de gran abast.
Segon, la carga de la prova s'ha invertit. És el propi Estat, el
Govern i l'Administració central qui ha de decidir quin model d'organització
territorial i quina distribució de poder polític real admet o ofereix.
Espanya ha de decidir si vol
comptar amb la suma de diversitats, de capacitats, de les nacions reals que la
composen, o en la miopia sense futur d’un Estat incomplet, mai del tot acabat,
ni amb consciència d'haver quallat en un equilibri estable ni en un
reconeixement sincer i suficient per cada una de les seves parts.
Per trobar la millor sortida al punt d'inflexió actual, hem de ser
capaços de donar nou contingut a vells conceptes, innovar en la formulació de
projectes possibles i plausibles que permetin a Catalunya lligar bé la
sobirania i la llibertat nacional amb integració europea i conciliació amb els
pobles d'Espanya.
Si no acceptem, com és el cas, la recentralització ben visible que
ens presenta avui Espanya i si no tenim consolidada una opció realment
majoritària que aposti per la independència en el marc polític d’Europa, només
queda oberta una solució de caire confederal.
Una solució confederal més enllà dels manuals de Teoria de
l'Estat. El nostre cas, no seria per formular un comú denominador entre dos
realitats prèvies que s'accepten per compartir, al menys en part, camí i destí.
Tampoc, seria es clar, tornar simplement a la Confederació avant la lettre que
podria definir l'Espanya pre-borbònica de fins el 1714.
És el moment de fer el salt democràtic per reformular l’acord
constitucional, garantint el reconeixement de la plurinacionalitat de la nostra
història i del nostre present. Un nou acord que garanteixi una distribució de
poder real i una capacitat econòmica i tributaria efectiva. Obtenint un
resultat identificable i coherent amb el que les realitats confederals
ofereixen històricament.
I si, un nou acord democràtic, per oferir a l'Europa federal que
encara hem de construir plegats, un joc de sobiranies compartides intel·ligent
i, perquè no, innovador, cooperador i positiu en termes d’integració interna,
sent un actiu a valorar en el marc de la globalització competitiva amb les
velles potències i les noves realitats emergents.
L'única condició prèvia és la construcció de la imprescindible
unitat catalana a l'entorn d'un projecte d'aquestes característiques. Però
diguem-ho a la inversa: només un projecte formulat en aquests termes pot
esperar obtenir un recolzament social i polític suficient com per
transformar-se en un diàleg Catalunya-Espanya que compti, per primer cop amb la
força que es deriva de la unitat real.
L'altre opció, la de la independència amb asil polític a Europa té
un camí per davant molt més llarg i ple d'obstacles i possibles frustracions.
No podem descartar-lo a priori. Però ens haurem de carregar de raó, haurem de
verificar que no ens deixen cap altre sortida. I haurem de constatar que
l'aposta de major risc sigui també la que compta amb el major suport ciutadà,
amb la força imparable d'un país unit i articulat, societat i representació
democràtica treballant en aliança profunda.
