El diari El Periódico publica avui la versió reduïda d'aquest article que hem escrit en Francesc Colomé, exsecretari de polítiques educatives del Departament d'Educació i jo mateix, a propòsit de la sentència del Tribunal Suprem feta pública aquesta setmana. Aquí teniu la versió llarga.
"Una vegada més, i ja en portem unes quantes, els
Tribunals de justícia, el Tribunal Suprem en aquest cas, han tornat a opinar
sobre el model d’ensenyament de la llengua a Catalunya.
La darrera sentència que han emès revoca una altra
sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que argumentava a
favor del model lingüístic català. Aquesta sentència del Suprem no és favorable
al model del que ens hem dotat en el nostre país per ensenyar, conrear i
preservar la nostra llengua pròpia, el català. Un sistema que vol fer
accessible la llengua a tots els ciutadans de Catalunya, els nascuts aquí i els
que venen de fora, els que el parlen normalment a casa i els que parlen alguna
de la munió de llengües vingudes d’arreu del món.
Tinguem-ho clar, l’aprovació per part del Parlament de
Catalunya de la Llei d’Educació, la LEC, dona cobertura al nostre model
educatiu tal i com l’hem conegut fins ara. L’encert de blindar en una Llei el
nostre model lingüístic ens dóna, almenys per ara, un marge de tranquil·litat a
les nostres escoles.
Un marge que no ens pot fer oblidar ni amagar que la
batalla jurídica sobre el model lingüistic de l'escola catalana (sentències,
recursos, tribunals, etc..) és només l'aparador, la primera trinxera, d'un
combat de fons sobre model d'estat, sobre el reconeixement o la negació del seu
caràcter plurinacional i sobre l'exercici dels drets individuals i col.lectius
que en resulten.
En efecte, hores d'ara tot és ja prou clar. No estem
parlant d'educació ni, encara menys, de mètodes pedagògics. Estem tractant de
concepcions polítiques i socials perfectament definides i associades a
ideologies prou identificables. El que fins ara era admés i entès com plenament
constitucional ha passat a ser vist com incompatible amb uns suposats drets bàsics
que, de fet, mai han sigut posats en questió.
El que ha canviat, retornant a posicions
pre-constitucionals, és la interpretació que s'està imposant en els tribunals
espanyols. I no és admissible, com algú diu, que tot prové del suposat error
d'haver emprat el mot "preferent" en el nostre Estatut del 2006 al
definir el caràcter del català com llengua vehicular. Això seria tant com
renunciar al concepte de llengua pròpia de Catalunya.
Efectivament, el proper 18 d’Abril farà trenta anys que
es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya, des de fa
trenta anys els nois i noies de Catalunya reben l’ensenyament normalment en
català. Des de fa trenta anys el nostre país ha viscut sense problemes
lingüístics. S’ha fet un gran esforç per “normalitzar” el català, en aquests
anys han passat per les nostres escoles nens i nenes que han vingut d’arreu,
primer de diferents llocs d’Espanya, després de molts altres llocs del món,
tots ells han entès que la llengua pròpia de Catalunya és el català, tots ells
han estat a les nostres escoles i han aprés la llengua catalana, així com el
castellà, de manera que hem pogut demostrar a aquell que ho ha volgut venir a
veure que en acabar l’ensenyament obligatori tots els nois i noies de Catalunya
són capaços de demostrar la seva competència tan en la llengua catalana com la
castellana.
I el que és més important, la cautela que ha incorporat
el nostre model de impedir la separació d’alumnes en centres o grups en funció
de la seva llengua ha estat un element fonamental de cohesió social del nostre
país. Pot creure algú que una terra que ha acollit tanta i tanta gent nova en
tant poc temps hauria pogut mostrar uns nivells de cohesió tan importants sense
tenir en compte la feina de l’escola concebuda com espai comú i volgudament
integrador?
Pocs han estat els alumnes que durant tots aquests anys
han demanat tenir el seu primer ensenyament en castellà, malgrat que la llei ho
preveu. Pocs perquè molts han entès que és natural que es parli en un país
aquella llengua que li és pròpia i que si ells hi volen viure, respectar a la
seva gent i ser respectats és també natural que aprenguin el català i siguin
capaços d’entendre’l, parlar-lo i usar-lo com vehicle de comunicació social,
professional i cultural.
Ens podríem atrevir a emetre un judici d’intencions sobre
un percentatge important de les persones que no volen que els seus fills siguin
escolaritzats en català, no pas totes segurament. Són aquelles persones que
formen part del conjunt, que no arriba ni a minoritari, que considera que a
Catalunya es pot viure, i s’ha de poder viure, sense necessitat de conèixer la
nostra llengua. Aquelles que entenen que el bilingüisme consisteix en poder
parlar únicament en una de les dues
llengües - sempre que una d’elles sigui,
naturalment, el castellà -. Són aquelles persones que menyspreen la nostra
llengua i pensen que és una pèrdua de temps que els seus fills hagin de dedicar
uns esforços a parlar català.
Perquè hem de tornar
ara a posar en dubte legal un model que ha funcionat bé tant pedagògicament com
social durant tant de temps? Com és possible que el Tribunal Suprem revoqui una
sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que, amb criteri
assenyat, beneïa, una vegada més, el model lingüístic català? Ens estan dient
que separem els nens per motius de llengua cosa que ha donat resultats de
sobres coneguts pel que fa a la cohesió social i que a més també és contrari a
llei?
Certament han passat i estan passant moltes coses
políticament a Espanya en relació a la concepció de l'Estat i la seva relació
amb les llengües pròpies: noves denominacions estranyes de llengües
"orientals", treure el català de l'escola a les Illes, sentències que
ataquen models socials i pedagógics de solvència contrastada; I per altra banda
la crisi econòmica, la por a la pobresa, la incertesa sobre el futur que com no
pot ser d'altra manera acapara l'atenció de tothom. El fum espès que escampa el
problema econòmic fa que no ens fixem en altres qüestions. Però estiguem atents
perquè hi té relació; es pot estar intentant que es produeixi una veritable
bestiesa, una imprudència social que va més enllà d’un atemptat al nostre país,
i a la nostra llengua. És en realitat, robar oportunitats a la gent en benefici
d'una determinada concepció estatal.
Finalment, si el nostre model lingüístic no cap en les
nostres Lleis bàsiques, no cap en la nostra Constitució, s’està trencant el
pacte constitucional, i, arribats en aquest punt, el que cal canviar és la
Constitució i no el model lingüístic."
Si voleu descarregar-lo l'article en PDF cliqueu aquí
