És massa fàcil formular un diagnòstic crític sobre el que
succeeix en el nostre entorn immediat, és a dir sobre la situació que vivim a
la successiva però indestriable realitat catalana-espanyola-europea.
L'allau de notícies aparentment lligades
entre sí, sempre amb connotacions pessimistes i amb la inclusió de previsions
més o menys catastròfiques, acaba tenint un efecte pervers, paralitzador.
Anem cristal·litzant un escenari que ens hipnotitza per deixar-nos inermes,
convertits en espectadors aliens, capaços de contemplar el desastre però no
d'intervenir-hi o de tractar de redreçar-lo.
Tot sembla ser a mans de forces incontrolables, llunyanes i, per suposat,
enemigues que ens bombardegen amb constància i creixent agressivitat. Els
"mercats" via prima de risc, o els "Merkozy" via dèficit
zero ens empenyen a un precipici anomenat "intervenció".
L’únic entusiasme que se'ns permet és el de l'austeritat,
la reducció d'inversions i despeses públiques, la demanda de sacrificis cada
dia més durs oferts a l'altar de l'equilibri i l’ortodòxia
pressupostària.
Tot plegat presentat com a única sortida possible, com a medicina poc agradable
però de prescripció obligada.
Doncs bé, aquesta és precisament l’actitud que no ens
podem permetre en tant que ciutadans i en tant que societat. No es tracta ara
del debat polític entorn del dilema austeritat-creixement que es va obrint pas
i guanyant gruix i contrast.
Això correspon a les institucions europees, en primer
terme, i a les espanyoles i/o catalanes en els àmbits respectius. Aquest és el
rol i la responsabilitat del sistema democràtic, dels partits i els líders,
dels governs i els parlaments. I precisament per això no ens podem permetre el
luxe de seguir esperant que en resultin solucions i respostes immediates i
suficients.
La crisi actual és
massa important per deixar-la en les mans exclusives d’institucions, polítics,
financers o "mercats".
A ciutadans i
entitats, a Universitats i professors, a intel·lectuals i periodistes ens
correspon el protagonisme. Estem obligats, a dir i a actuar, a no callar i a influir, a modificar
estats d'ànim i a crear climes que ajudin a capgirar el forat negre en horitzó
estimulant.
Estem parlant d'una altra cosa, estem parlant de si, en
aquest duríssim escenari, existeix o no un àmbit real de decisions, d’impulsos
i accions efectives en mans de la societat, dels empresaris, els professionals,
els directius de bancs i caixes, els creadors, els emprenedors, els sindicats i
els propis treballadors.
Estem parlant de l'autèntic factor crític que condiciona
el possible èxit de qualsevol estratègia de sortida de la crisi.
Estem parlant
de confiança.
Estem parlant, doncs, de risc associat a la innovació i a
l'emprenedoria, dels canvis de fons que haurem de generar nosaltres mateixos en
conceptes que semblaven intocables o definitius:
- responsabilitat social d'empreses i professionals,
- producció, treball, formació, competència, esforç
individual i organització social,
- mesura del retorn i el benefici que podem esperar de
les nostres inversions,
- espais econòmics reals d'àmbit territorial o sectorial,
del nivell "micro" en què les coses succeeixen de forma tangible,
contínua i personal,
- ciutats, àrees metropolitanes, indústries, com unitats
tant econòmiques com socials, subjectes de decisió igual o més rellevants que,
- contingut i requisits de la relació ciutadans-sistema
democràtica
No ens podem permetre la passivitat, la indiferència ni la instal·lació en la
crítica sistemàtica. No ens podem permetre el pessimisme, no podem renunciar a
l'esperança.
Europa és el millor motlle social de la història. Només
ho seguirà sent si ens atrevim a construir-la també com a espai democràtic i
ciutadà. Aquest és el repte que tenim positivament plantejat.
