En
els últims dies s'ha encetat un apassionat, i apassionant, debat general sobre
la conveniència o no d'acollir a l'entorn metropolità de Barcelona una gran
instal·lació lúdico-turística promoguda per un conegut inversor nord-americà.
Segurament
la millor notícia és el debat en si mateix, en la mesura, és clar, que siguem
capaços de dur-lo fins a les últimes conseqüències i de fer-ho amb el rigor i
la serenitat exigibles.
Al
mateix temps, també, que ens fem respectar uns i altres en el sentit de
renunciar a manipulacions, enlluernaments i efectes màgics més o menys
vistosos.
Tractem,
doncs, d'identificar i ordenar les variables i paràmetres bàsics que es
plantegen a l'hora d'analitzar el projecte que se'ns presenta.
Una
prèvia i curiosa constatació: la visible divisió d'opinions entre favorables i
contraris al ja famós EuroVegas no es
correspon amb cap espai ideològic, institucional ni partidari. Més aviat sembla
funció inversa de la distància física a la ubicació desitjada (com més a prop,
més a favor) o bé resultat de la necessitat de produir, des del govern,
"bones noticies" al preu que sigui i sense majors consideracions ni
anàlisi.
Per
això sembla encara més pertinent que, abans de prendre decisions o d'acceptar
la tradicional política de fets consumats, ens fem algunes preguntes d'altra
banda prou senzilles:
1.
La inversió anunciada és compatible amb el nostre espai econòmic, cultural
i regulatori? El dubte apareix en, almenys, quatre àmbits ben definits:
urbanístic, industrial-laboral, fiscal-societari i seguretat-convivència. En
cada un dels quatre àmbits, com ara veurem,
apareixen elements suficients per sostenir una posició contrària al
projecte.
2.
Pel que fa a l'emplaçament, sigui quina sigui la proposta definitiva, s'haurà
de verificar la seva congruència amb el planejament urbanístic vigent. Haurem
de valorar, molt especialment, l'efecte, de les eventuals modificacions d'usos
i activitats previstes en funció de les exigències i requeriments que el
projecte implica.
El
PGM, aprovat ja fa molts anys i necessitat de la revisió que ja es en
tramitació, és una decisió que depassa
de molt l'estricta previsió tècnica o reguladora de drets urbanístics. Ben al
contrari, el PGM implica un concepte
global d'espai urbà amb equilibris, dotacions i previsions pensades i aprovades
per fer possible la ciutat real metropolitana entesa com el principal actiu
social i econòmic del nostre país.
3.
Així doncs, hem de tenir clar que
esperem i a que deixem d'aspirar per cada hectàrea d'un dels espais urbans ja
més exigits, més densos, amb més potencial econòmic, entre els equiparables de
tota Europa. Els errors o les omissions en aquest exercici de responsabilitat
col·lectiva poden tenir conseqüències irreversibles a mig i llarg termini.
Es
fa molt difícil deixar de veure en el projecte EuroVegas, tal com el coneixem en aquest moment, la deriva,
conscient o no, de retorn al model immobiliari-turístic que és a l'origen dels
aspectes més propis i específics de la crisi econòmica a Catalunya i a Espanya.
D'això
es tracta; de decidir quin futur volem construir, quin nou model
indústria-serveis ens atorguem com a objectiu per tal de superar una greu
situació econòmica i social, una situació encara lluny de ser resolta i
respecte de la qual no hem sigut capaços, encara, de definir i acordar camins i
horitzons compartits.
4.
És en aquest sentit que hem de preguntar-nos també per un altre aspecte del
cost-benefici global de l'operació anunciada: quin seria el balanç en termes de
competitivitat i de capacitat de produir valor del nostre treball, dels nostres
joves acabats de formar (per això?), de les activitats econòmiques derivades
de, i associades a, al nucli principal del projecte de caràcter lúdico-turístic.
Es a dir, quants llocs de treball, sí, però també quins, amb quins efectes
induïts, amb quines empreses i quins serveis auxiliars, etc...
Tot
plegat, segurament, de comptabilitat complexa i poc assajada però no per això
menys necessària quan es tracta de prendre decisions d'aquest abast.
5.
En el mateix sentit hem de plantejar-nos els retorns fiscals, el joc sempre
possible de seus reals i virtuals, les inversions i els dividends que en
resultin, qui i on ingressarà les
immenses plusvàlues previsibles en aquesta tipologia de negocis.
En
altres paraules, quina economia i quins comptes públics en sortirà més
beneficiada: la catalana, l'espanyola, la nord-americana?
6.
S'han fet explícites, però no transparents com caldria, les demandes (o són
exigències?) del promotor en el sentit d'adequar regulacions, normes i
requisits per tal de facilitar la inversió prevista: normes laborals,
sanitàries, industrials, fiscals.... Diguem-ho clar, s'exigeix un vestit a mida en cada àmbit, per tal de
contrastar, com si fos una subhasta però sense publicitat, entre les diverses
ofertes que competeixin per obtenir el premi somiat.
7.
La qüestió de l'economia submergida, la delinqüència a l'entorn o al nucli
central del negoci. No és un escrúpol moral, ni una prevenció anti-joc. És una
qüestió de fons de caràcter econòmic i social que ja ha assenyalat algun conegut
escriptor, obligat a la clandestinitat de per vida gràcies al seus treballs que
es mouen en l'àmbit de la economia
política més que en el de la crònica delictiva. Un escriptor que coneix bé aquest món on la suma de joc, el diner negre, tràfics diversos, cultures urbanes perfectament descriptibles es concentren en models tan afamats com rebutjables.
política més que en el de la crònica delictiva. Un escriptor que coneix bé aquest món on la suma de joc, el diner negre, tràfics diversos, cultures urbanes perfectament descriptibles es concentren en models tan afamats com rebutjables.
Per
tant, es tracta també, de decidir si acceptem la presència d'un cavall de Troia
que des de la nostra pròpia rereguarda ens caracteritzi en el pitjor sentit possible
mentre ens afanyem a convertir-nos, oh meravella!, en el Las Vegas europeu.
