Califòrnia o Las Vegas ... i una més de Madrid

Sobre la taula dels ciutadans, davant els seus ulls si llegeixen diaris o a les seves oides si escolten les ràdios, tenim avui dues qüestions ben diferenciades.

La primera té a veure amb el Govern de Catalunya i, més específicament amb la posició de CIU en una matèria ben concreta: la possibilitat de "guanyar" per Catalunya una decisió d'inversió econòmica tan significativa i de tant abast com la d'instal·lar a l'entorn de Barcelona un EuroVegas.

La segona, de menor abast mediàtic però de profunda significació pel nostre autogovern, té a veure amb la votació contrària dels diputats socialistes, inclosos els catalans, a una Moció presentada per ERC en defensa de les competències catalanes en matèria de polítiques de benestar social.

Ambdues mereixen, com a mínim, una reflexió immediata.

En el primer cas ens trobem davant d'una decisió rellevant pel que fa a les opcions bàsiques que han de configurar el model econòmic català dels propers 25 o 50 anys.

Benvingut sigui Mr. Adelson si la seva oferta serveix d'excusa per anar fins al final d'aquest debat i ens permet contrastar línies, criteris i conseqüències de les decisions que prenguem. Què obtindrem, i a què renunciarem, si finalment aquesta possibilitat es converteix en inversió real?

Per dir-ho en termes potser massa simplificats, estarem decidint si ens orientem a:

1. Una economia industrial i de serveis d'alt valor afegit i una consideració econòmico-productiva de l'àrea metropolitana de Barcelona entesa com el nostre primer i principal actiu.
2. Un rendiment immediat en termes d'ocupació d'una tipologia d'activitat de serveis turístics, tan important en volum com discutible en termes de competitivitat global i d'efectes secundaris d'alt risc social i econòmic a mig terme.

No cal precipitar-nos. Coneguem en detall el projecte i la seva concreció territorial, social, econòmica. Però, si us plau, no ens deixem enlluernar pels rètols lluminosos dels casinos i el miratge del "descobriment" d'un remei miraculós a la greu malaltia de l'atur massiu i la desocupació dels nostres joves.

Per cert, espero que el PSC, i els seus Alcaldes-candidats-a-acollir-el-nou-manà, no sigui el primer a llençar-se alegrement per la pendent de l'entusiasme seguint la consigna convergent de "tots a Las Vegas" (enlloc de a Califòrnia, per exemple).

N'haurem de parlar amb calma i a fons. A consciència i amb la intel·ligència col·lectiva d'esbrinar i avaluar el cost-benefici en termes de país d'una decisió d'aquest tipus.

Pel que fa a la segona qüestió, el comentari es tan obvi com trist. Els diputats catalans elegits a les llistes del PSC (no del PSOE per cert), van votar ahir contra la Moció d'ERC que reclamava, per enèsima vegada, el compliment de l'Estatut i de les sentències del Tribunal Constitucional.

Aquest cop ha estat en relació a la plena capacitat de l'Administració catalana per gestionar i distribuir els fons procedents de la lliure opció dels ciutadans en la disposició del 0,7 en la Declaració de l'Impost de la Renda.

El greu no és que votin, per disciplina de grup, en el mateix sentit que la resta de diputats socialistes de tot Espanya. El que realment compta és que el vot expressat va directament contra, al menys, tres coses prou indiscutibles:

1. En primer lloc va contra el interès legítim i fonamentat de Catalunya, de les entitats catalanes a qui van destinats els fons en qüestió i, molt més important, dels ciutadans, dels col·lectius, que en són destinataris en últim terme. És a ells a qui no respectem, és a ells a qui no servim ni representem.
2. En segon lloc, el vot negatiu del PSC va contra les seves pròpies resolucions programàtiques i congressuals que, en aquesta matèria, són inequívocament compromeses amb el criteri que defensava la Moció presentada. I és igualment contrari a l'opinió explícitament expressada en el Grup Parlamentari Socialista del Parlament de Catalunya.
3. I en tercer lloc el vot emès ahir per els socialistes catalans és una il·lustració addicional i repetida, de l'escàs valor, fins ara, del famós acord congressual sobre la "veu pròpia" en qüestions d'interès especial per Catalunya.

Serà difícil trobar exemple més clamorós de la profunda contradicció en que el PSC, o la seva actual direcció, es troba atrapat.

Versió en PDF aquí

Si jo fos delegat

Avui comença el 38è Congrés del PSOE. Demà es decideix qui dirigirà la nau del socialisme espanyol els pròxims anys. Com és conegut les decisions s'adopten per votació entre els delegats escollits per les respectives agrupacions i federacions.

En el cas del PSC, únic partit independent amb dret a presència en els òrgans federals compartits, el mecanisme és el que es deriva del Protocol negociat i signat el 1977 i consisteix en la participació d'una delegació que representa el conjunt del partit socialista català.

En tot cas el dret de vot s'exerceix individualment per cada delegat, minimitzant així el possible efecte d'una suposada posició comuna de cada "delegació".

Hores d'ara sembla prou clar, i prou lamentable, que les decisions a prendre no giren entorn a diferents ofertes o posicions en el terreny programàtic, ideològic o institucional. Més aviat es centren, quasi exclusivament, en la tria del nou Secretari/a General que ha de substituir a Rodríguez Zapatero.

Una tria que es juga en el vaporós terreny dels estils personals, els caràcters o la capacitat de seducció dels candidats.

Veiem, doncs, les qüestions que pot plantejar-se un delegat del PSC que ha d'optar entre un i altre candidat.

Com podem definir a AlfredoPerez Rubalcaba?

• Polític d'ampla experiència, tant de govern com de partit, una de les millors representacions del concepte "Estat".
• Ofereix tota mena de garanties des del punt de vista ideològic, en tant que fidel representant de la ortodòxia socialdemòcrata.
• És prou obvi també que APR no té un perfil adequat per personificar la necessitat d'innovació - renovació que el socialisme europeu ha d'afrontar de forma urgent.
• No li hem sentit propostes rellevants pel que fa a les reformes imprescindibles de l'estat del benestar, ni gaire idees engrescadores en l'àmbit de la qualitat democràtica de institucions i partits.
• Com quasi tots, formula reivindicacions enèrgiques en defensa de la regulació i control dels mercats i sistemes financers, incloent-hi les conegudes propostes de nova fiscalitat.
• Però això fa encara més evident el dèficit enorme que el camp progressista espanyol i català segueix sense cobrir amb rol i aportacions pròpies. El de la construcció d'un projecte de nova Europa, potent, federal, democràtica, progressista, influent al món.
• És el terreny en el que François Hollande, Ed Miliband o els nous líders del nord i el centre europeus tracten d'obrir vies i horitzons que no veiem en el discurs petit, defensiu, intern i calculador dels candidats a dirigir el socialisme espanyol.
• Per últim, encara més vist des de Catalunya, la seva oferta es inequívocament recentralitzadora, de marxa enrere i limitació explícita per a les aspiracions bàsiques de l'autogovern català: ni estat plurinacional, ni pacte fiscal, ni tan sols Estatut en versió original.
• En resum, és un home d'Estat, capaç, professional en el millor sentit, socialista clàssic, adversari tan clar com formidable de la nostra forma d'entendre la relació entre Catalunya i Espanya.

I com podríem definir Carme(n) Chacón?:

• Si Rubalcaba és l'Estat, Chacón es la situació. Té la barreja imprescindible en política, diuen, de determinació i ambició que calen per "triomfar". En el seu cas no queda clar quant hi ha de propi i quant d'adquirit o llogat, en l'agressiu mercat de les idees i les imatges que caracteritza la competència per el lideratge de les nostres organitzacions i partits.
• Si Rubalcaba no diu massa res de nou, Chacón hi posa un aparent entusiasme tant visible com, es diria, artificial.
• Tampoc afegeix propostes distintives al gran debat del progressisme europeu i pretén fer més creïble la idea sempre exitosa de "canvi" a base de somriures, joventut i "modernitat".
• La seva candidatura és, en sí mateixa, el millor indicador de la renúncia del socialisme català a existir i actuar amb personalitat pròpia.
• En resum, Chacón és una dona amb innegable capacitat de seducció posada al servei de no sabem quin projecte polític (que no sigui l'estricament personal). Millor dit, sí sabem que, precisament per l'afany de descatalanitzar la seva imatge, que forma part del receptari bàsic de la política espanyola, la proposta que formula és encara menys acceptable des del punt de vista d'un ciutadà progressista de Catalunya.

La pregunta sobre la millor opció disponible per un delegat al Congrés en representació del PSC queda, doncs, plantejada en uns termes sense resposta positiva: què és millor?

Un adversari formidable però sòlid, amb qui tractar d'assolir acords estables i respectables?

O un amic presumpte però en estat líquid o gasós, a qui perseguir en cerca impossible de resultats tangibles?

L'única resposta possible torna a ser prou evident: no serà a Sevilla, ni aquest cap de setmana, que el socialisme català pot trobar la orientació perduda. Haurem de seguir buscant entre nosaltres mateixos, junt a tots els progressistes de Catalunya, per formular el projecte que necessitem i donar-li la concreció de proposta i lideratge que la societat catalana espera i exigeix.

Ernest Maragall i Mira
(Podeu descarregar-vos l'article en PDF clicant aquí)