Punt i apart.
Amb respecte a uns resultats indiscutibles. (Si voleu el document sencer en pdf, feu click aquí)
Amb encara més respecte per els nous òrgans de
direcció i per les persones, totes i cada una d'elles, que els composen.
Amb un respecte especial per les opcions personals de Joan Ignasi Elena i Angel
Ros.
Sabent que tot nou equip responsable d'un col·lectiu,
d'una organització, mereix un marge de
temps per verificar les seves bones
intencions i el compliment dels compromisos adquirits. (Només en nom de la
immediatesa entre Congrés i Debat d'investidura es explicable, però mai
acceptable, el silenci clamorós del PSC al Congrés de Diputats en aquella
ocasió d'or per donar sentit a la famosa "veu pròpia" del pacte Ros -
Bustos)
A partir d'aquí algunes constatacions al fil de les
reflexions fetes en els dies i setmanes prèvies al Congrés (veure tweets confegits en aquell període, així
com el diàleg mantingut per la mateixa via amb una il·lustre representant de la
majoria dominant en la nova Direcció del PSC).
A) Confirmació
del caràcter predefinit del Congres:
- delegats triats (o cooptats) el setembre, gràcies a
l'explícita actuació de les direccions respectives a algunes de les grans
Federacions i Agrupacions que concentren el gruix de pes electoral congressual
- primer es garanteix la majoria congressual, després
es decideix el candidat, finalment es forma la nova Executiva
"d'integració" o "de síntesi" mitjançant l'acreditat
procediment del "abrazo del
oso" o be del "et farem una
oferta que no podras rebutjar".
- "obertura
i debat intens" com a conceptes operatius dins aquest esquema
predeterminat són un sarcasme. El converteixen, en el millor dels casos, en una
escenificació més o menys afortunada del disseny elaborat i decidit bastants
mesos abans i gestionat amb ritmes, calendaris i procediments controlats al
mil·límetre.
B) visca
Lampedusa!
- Tot indica que, com havíem anunciat ja fa temps,
estem davant d'un cas d'excel·lència en l'aplicació conseqüent del principi
lampedusià: "Que tot canviï perquè tot segueixi igual". Junt a la
positiva aparició de nous rostres i
impulsos, es constata la garantia de continuïtat en la orientació de fons i en
la presència de personatges clau per entendre la situació post-congressual.
- Les propostes de resolució més significatives són,
de fet, les publicades dies abans del Congrés pel nou Secretari d'Acció
Política (veure El Periódico de Catalunya
5 de desembre de 2011) o el manifest signat per un grup de components de la
nova generació de quadres i dirigents, autèntics triomfadors orgànics del
Congrés, que acaben d'incorporar-se al màxim nivell executiu
-Ambdós documents són prou coincidents i explícits com
a definidors d'estratègia global per el PSC, en la direcció de promoure canvis
en la organització i la voluntat de tornar a connectar amb la societat
(Primàries obertes com a bandera d'imatge renovadora)
- Al mateix temps, però, les resolucions aprovades
ofereixen poques iniciatives destacades, algunes renúncies molt greus i quasi
cap canvi en profunditat en el posicionament del PSC en els tres àmbits
centrals que hem d'afrontar:
a) econòmic i social (reforma estat benestar i nou model
productiu per Catalunya)
b) sistema democràtic (llei electoral i model de partit que
se'n deriva, finançament, transparència, relació ciutadans - electes -
governants).
c) autogovern i rol del PSC en el seu impuls i defensa
conseqüent de la nació catalana (sobirania plena en tots els àmbits
institucionals, grup - vot - veu arreu, en tots els punts i cada dia)
C) Inclosos i
Exclosos.
L'endemà del Congrés apareixen dues visions, ambdues
amb base argumental suficient, però no per això menys distanciades o fins i tot
contraposades:
a) la dels que afirmen haver
aconseguit la quadratura del cercle històrica en base a la integració a la nova
Executiva dels que van ser candidats alternatius i d'alguns membres dels equips
respectius.
Aquesta pretesa síntesi troba
també argumentació legítima en alguna de les resolucions aprovades en el
Congrés, en especial les referides a l'anomenat acord Ros-Bustos sobre la
"veu pròpia" del PSC al Congrés de Diputats i a la celebració de
Primàries "obertes" per a l'elecció, per exemple, del candidat a la
Presidència de la Generalitat.
b) la dels que havent
treballat per promoure projecte i candidatura alternativa, o havent constituït
plataformes diverses per sacsejar la
discussió pre-congressual en base a plantejaments renovadors i innovadors, no
se senten representats ni integrats o "sintetitzats" per els nous
equips directius ni per les resolucions adoptades en cap de les qüestions de
fons.
En d'altres paraules, la pretensió d'haver resolt
definitivament les velles contradiccions i haver quallat el "Nou PSC"
de l'slògan, on tots ens hi hem de sentir lliures i còmodes xoca amb algunes
evidències tossudes en sentit contrari.
En resum, doncs, aquest és el meu diagnòstic i aquesta
la meva reflexió en relació al que pot succeir i al que jo voldria que succeís:
1.
El Congrés l'ha guanyat, com estava escrit des del dia de
l'aprovació del Reglament per el Consell Nacional del PSC, la mateixa majoria
orgànica que dirigeix l'organització des de fa 20 anys. En aquesta ocasió amb
una indiscutible renovació de cares i un rejoveniment explícit del nucli
central, dels quadres de primer nivell
i d'alguns responsables sectorials.
2.
Junt a tot això, és ben visible la continuïtat més o menys
disfressada de les persones clau del període anterior, que mantenen posicions i
càrrecs o bé es reubiquen en nous destins que garanteixen la presència i la
influència en la presa de decisions rellevants.
3.
En quant a continguts programàtics o canvis de criteris i
posicions les novetats son escasses:
- millores de procediments
interns i d'obertura a l'exterior (primàries, sessions publiques, votacions
secretes (?), etc...),
- algunes aportacions
interessants en qüestions de regulació financera i fiscalitat,
mediambientals, energètiques, drets
socials, gènere....
- quasi cap modernització de les concepcions de fons
sobre model productiu, estat del benestar, regulació mercat laboral i atur
juvenil.
- absència de compromisos
clars en el ampli ventall de reformes imprescindibles per posar la nostra
societat en condicions de incorporar-se al primer rang europeu de les nacions
que creen nous motllos, que s'avancen en capacitat de crear riquesa tant com
d'establir models socials eficients i equitatius.
4.
Els resultats de les successives votacions ofereix també
lectures necessàries.
- En el cas del Informe de Gestió, l'espectacle lamentable de les traves
inicials per impedir el vot secret només
va ser superat, en sentit negatiu, per la precipitació en adoptar el mateix
criteri quan es va constatar l'èxit "popular" de la proposta. Era
igualment il·lustratiu comprovar com el suposat vot "secret" era de
fet una tria inevitablement visible de l'opció volguda: ni cabines, ni sobres,
ni possibilitat de preparació prèvia del vot. Es prou destacable que, en
aquestes condicions, la gestió de l'equip sortint rebés un càstig del 35 % (vot
contrari més abstencions), dada sense precedents en cap ocasió anterior.
- L'elecció del nou Primer Secretari de dissabte matí
és una mostra de la qualitat democràtica limitada amb la que encara hem de
treballar:
a) cap període previ al
Congres per presentar formalment a afiliats i delegats candidats i propostes
respectives,
b) cap accés al cens de
delegats per poder-hi adreçar missatges o reflexions,
c) presentacions personals de
20 minuts com màxim de temps,
d) cap possibilitat de
distribuir material escrit recollint propostes o compromisos,
e) ni 5 minuts de temps abans
de votar per la reflexió posterior o el treball de delegats o membres dels
equips respectius en defensa dels candidats i les seves posicions.
- L'obtenció d'un 25 % dels vots per part de Joan
Ignasi Elena després de la retirada d'Àngel Ros, cal registrar-la, doncs, com un èxit
indiscutible. Haver arribat a la votació resistint les pressions visibles per
la integració prèvia en una sola candidatura és, en si mateix, un mèrit que cal
reconèixer i valorar adequadament. Era la primera votació d'aquestes
característiques en tota la història del PSC i, probablement, acabarà sent l'aportació
política més rellevant d'aquest XII Congrés.
5.
A partir d'aquestes constatacions es poden formular algunes
preguntes que demanen a crits obtenir resposta:
a) té algun sentit la sèrie de votacions registrades al Congrés?
(65 % vot favorables a la gestió, 75 % vot al candidat de la majoria orgànica,
83 % de vot assolit per la nova Executiva),
b) com es que la proposta
d'Executiva "d'integració" de Pere Navarro només va afegir al seus 75
anteriors, 8 dels 25 punts de votació
obtinguts per els candidats alternatius i ara "integrats"?
c) quins serien els
percentatges de vot equivalents en un escenari de Congrés realment obert, on
primer es coneguessin els candidats, després es triessin els delegats en funció
del recolzament respectiu a cada Agrupació o Federació, a continuació un període
suficient de debat dins i fora del partit i finalment es produís l'elecció de
Primer Secretari per votació general d'afiliats i simpatitzants?
d) la indiscutible
incorporació d'una nova generació de quadres a la nova direcció orgànica
significa per si mateixa una "regeneració" substancial de la
organització, de la seva cultura, de la seva "connectivitat"?
e) els resultats del Congrés
són una representació fidel del conjunt dels afiliats al PSC, o ho són sobre
tot dels delegats escollits (en bona
mesura cooptats) tres mesos abans per les respectives organitzacions
territorials?
f) o encara més rellevant,
quina és la distància entre el missatge que envia el PSC sortint del Congrés i
l'expectativa social i política que els ciutadans se'n havien fet a priori? El
PSC "oficial", amb les resolucions aprovades i els nous equips de
direcció, pot aspirar a obtenir el recolzament d'una hipotètica majoria
progressista de catalans?
g) per últim, quines opcions
queden obertes per tots (siguin el 35, el 25, el 17 o el 50 %) els que no se
senten identificats amb (ni representats per) el nou lideratge personal i col·lectiu
del PSC? Té sentit reiniciar els intents d'organitzar explícitament un espai
interior al voltant de les posicions que no van tenir expressió o reconeixement
al Congrés? O bé queda només oberta la
via de la sortida individual o en grup i la difícil (o impossible?) travessia
del desert en busca de la terra promesa?
6.
A aquestes alçades, però, no tenim massa dret a fer preguntes
si immediatament a continuació no hi donem la nostra personal i pública
resposta. Som-hi doncs:
6.1. Les votacions successives ens
parlen ben clar: tots ells son resultats històrics, en el sentit que mai
s'havien produït. Mai tan pocs delegats es mostraven d'acord amb la gestió de
l'equip sortint, mai s'havia pogut triar entre més d'un candidat i, per tant,
el 25 % es tan inèdit com meritori. El 83 % és també, crec, el recolzament més
baix mai obtingut per una candidatura única en un Congrés del PSC.
L'única explicació plausible de totes aquestes dades
prové del treball previ, sense massa coordinació, a vegades quasi heroic, de
plataformes, persones i grups diversos que compartien potser només l'instint
reactiu contra un estat de coses, contra uns hàbits i comportaments, contra
l'evidència del clima emboirat i d'aire estancat en el que hom
intenta, al menys, respirar.
El meu reconeixement a tots i cada un d'aquests
ciutadans lliures, socialistes catalans que van donar-ho tot, van rebre promeses i bones paraules en
resposta a la seva legítima exigència,
van esperar el millor d'aquells, jo mateix inclòs, en qui havien
dipositat la seva confiança.
Tot això per, finalment, sortir del Congrés
desconcertats, decebuts, enrabiats i desenganyats de tots ells (de mi mateix
inclòs). Ells són avui la millor esperança per tots nosaltres.
6.2 L'altra cara de la moneda de
la operació "integració" saldada amb aparent èxit per l'equip
dirigent de la majoria orgànica dominant, és la constatació de que hi ha un
espai significatiu al voltant dels conceptes de catalanisme, progressisme,
europeisme (amb explícita referència a l'aportació política de Pasqual
Maragall), difícil de quantificar però en cap cas irrellevant, que avui segueix
maldant per trobar definició explícita i expressió pública personalitzada.
Sembla obvi, igualment, que aquest espai polític té
arrels i presència abundant dins del PSC (el que era al Congrés i el que no hi
era), però encara més la té enllà del partit, entre tants ciutadans de molt
diverses procedències, edats, territoris i històries polítiques personals.
La meva convicció és que, ben al contrari del que es
pretén imposar des del PSC "oficial", són milers els afiliats
actuals, els ex-afiliats que hem anat deixant pel camí al llarg dels anys, els
i les joves professionals, treballadors,
emprenedors, ciutadans i ciutadanes que voldrien comptar amb un partit
socialista prou diferent del que avui coneixen.
Uns ciutadans que somien amb un partit socialista:
- inequívocament català,
sobirà sense cap limitació, amb vot-veu-decisió pròpia arreu on sigui present i
en totes les matèries
- alternativa amb voluntat
majoritària, però també constructor-protagonista dels acords polítics i
socials que siguin precisos per afrontar
determinades qüestions d'interès nacional,
- obert i transparent,
europeu i europeista, modern en les
seves concepcions socials i econòmiques,
- decidit a crear les
condicions per recuperar el camí del creixement econòmic
- disposat a retornar la
preeminència a la democràcia per sobre dels poders financers i les grans
corporacions,
-compromès amb el ple
respecte d'una relació Catalunya-Espanya basada en el pacte federal que resulti
de la lliure voluntat dels catalans,
- innovador i arriscat,
reformista amb totes les conseqüències, anti-corporativista i liberal, decidit
a retornar a la societat el màxim de llibertat tot exigint-li el màxim de
responsabilitat.
6.3 I, per tant, em poso a
disposició de tots els companys que sense renunciar a la seva condició
d'afiliats, de socialistes actius, vulguin treballar obertament per un projecte
que assumeixi aquestes senyes d'identitat de forma tan decidida com
irrenunciable.
Un projecte que, de forma immediata, faci pública la
seva voluntat, el seu compromís, les seves bases ideològiques i les seves propostes
concretes, els seus components personals, la seva presència arreu del país.
Això requerirà la constitució d'un col·lectiu
organitzat que, des del respecte degut a
estatuts, persones i càrrecs, actuï de
forma conseqüent i organitzada per elaborar, comunicar i consolidar un nucli de
pensament i proposta política que respongui a les línies mestres que s'exposen
en el punt anterior.
I a continuació, es clar, haig de mostrar la meva
comprensió per el gest reactiu, potser extremat però carregat de raons, dels
companys que han formalitzat la seva sortida del partit o siguin a punt de
fer-ho. Només els demano que no ho deixin tot, que passin de la crítica i l'exabrupte a l'acció
organitzada i la cerca directa per recuperar els tants i tants que ja havien abandonat la nau
fa mesos o anys.
Trobeu-vos i ens trobarem. Convoqueu, afegiu,
contagieu, creixeu i, certament, acabarem confluint per construir plegats el
somni que ens ha fet compartir tants afanys des del 1976 (com a mínim).
No sé si el PSC és mort, com s'ha afirmat fa ben pocs
dies. Els fets i les decisions que es prenguin ho diran.
Estic convençut, en canvi, que al nostre partit hi ha molta ràbia
continguda, massa silenci auto-aplicat, molta soledat personal o de petits col·lectius,
massa respecte per qui potser no el mereixia, però també hi ha vida, hi ha
energia, intel·ligència i ambició legítima de centenars i milers de companys i
companyes que segueixen creient que un altre PSC és possible.
6.4 Finalment, haig de formular
el meu compromís personal amb tot el que acabo d'expressar. Es a dir, si la
defensa d'aquestes posicions implica entrar en contradicció explícita amb
posicions que el PSC o el seu Grup al Parlament de Catalunya adopti, així ho
manifestaré, tot actuant amb la màxima coherència i transparència per mitjà del
mecanisme més adient en cada cas: coincidència i acord si és el cas, declaració
pública, vot diferenciat, opinió escrita, etc... si el que convé fos discrepar,
distingir o evitar confusions. No serà senzill però ho intentaré.
Caldrà posar-hi tot el que soc, el poc que sé i el
molt que vull. No sé si tinc l'edat adequada, millor dit no la tinc, però crec
que si tinc la determinació suficient per acompanyar dignament en el viatge als
nous i autèntics protagonistes.
Els que ho faran, ho dirigiran, ho decidiran son uns
altres. Alguns d'ells potser ni jo mateix els conec, altres sé perfectament qui
són o, al menys, qui poden ser. Només els manca ser-ne conscients, saber que no
estan sols, descobrir la meravella del treball polític realment compartit.
El Congrés del PSC significa un punt i seguit. Legítim
i respectable. Seguirem atentament les novetats que en resultin. El punt i
apart segueix pendent. Provem-ho. Només des del compromís públic i coherent
sabrem si era possible.
Ernest Maragall i Mira
