Aquest és el manifest per una esquerra catalana que hem preparat un grup de persones, militants, exmilitants i no militants del PSC, amb l'objectiu de traslladar un missatge a l'opinió pública i als interessats a construir els fonaments d'un moviment ampli que va més enllà del partit. És un document dirigit a la ciutadania en general interessada en aquest moviment de construcció.
Si us hi voleu adherir envieu un mail a [email protected]
Si el voleu descarregar en PDF cliqueu aquí
EL POBLE
DE CATALUNYA HA PASSAT AL DAVANT
El poble de Catalunya ha passat al davant. Catalunya ha
fet el tomb. Els esdeveniments dels
últims deu anys i, en particular, dels dos anys darrers, han accelerat un
procés de presa de consciència que ve de molt lluny, directament connectat amb
la nostra història col·lectiva, i que ha adquirit una dimensió social activa i majoritària,
diversa i inclusiva, profunda i irreversible. La incomprensió, el maltractament
reiterat i el rebuig final que han obtingut les propostes presentades pels
successius Governs i pel Parlament, han fet que Catalunya transités, de la
frustració i la indignació, a la
clara i incontestable afirmació de la seva sobirania
nacional.
El 10 de juliol del 2010, la societat catalana, amb les
seves institucions al capdavant i amb la participació de la gran majoria de les
seves forces polítiques, s'expressava de forma unitària i potent contra la
sentència d'un Tribunal Constitucional partidista, que completava la tasca
d'enderroc de la darrera proposta d'entesa formulada des de Catalunya.
L'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de Setembre del 2005 ja
havia sigut rebaixat i limitat en la seva voluntat de salt qualitatiu, tant pel
que fa a l'autogovern com al desenvolupament del potencial federal i
plurinacional de la Constitució pactada l'any 1978. Aquella sentència era un "no"
a la voluntat d'encaix de la nació catalana en un Estat espanyol que reconegués
i fes seu el caràcter plurinacional, pluricultutal i plurilingüístic de la
realitat que inclou. S’hi afegiria, encara, la posterior evidència,
particularment en l'àmbit del finançament, que l'Estat espanyol ni tant sols
respectava allò que havia restat vigent d'aquella proposta malmesa. Això ha
reblat el clau i ha decantat definitivament les coses.
Però el més rellevant és que ha estat la pròpia societat
catalana, molt més que el conjunt de les seves institucions i forces
polítiques, la que ha dit prou, defugint la temptació de refugiar-se en la
resignació o en el greuge i la lamentació. Ben al contrari, s’ha posat en
marxa, de cap a cap de Catalunya i en la pluralitat del seu ventall social,
fins a aixecar una immensa onada d'exigència nacional. La gent, l’Onze de Setembre
d’enguany, aquest cop sense convocatòria unitària ni institucional, ha ocupat el
centre de Barcelona
i ha desfilat fins al simbòlic Parc de la Ciutadella, avui seu del Parlament.
DEL
SENTIMENT I LA VOLUNTAT, AL PROJECTE SOLVENT
L'autogovern com a concepte constitucional, qüestionat i
superat per l'acció contrària dels poders de l'Estat espanyol, ha esdevingut desig
col·lectiu de sobirania i voluntat d'"Estat
propi". Desqualificat l'"Estat
compartit" de caràcter plurinacional,
que Catalunya havia cregut veure en la Constitució, aquesta nova perspectiva apareix,
a ulls de molts, com l'única que li queda a Catalunya per fer-se amb els ressorts
que li calen per construir i dirigir el seu destí col·lectiu. La manifestació-concetració
de l'Onze de Setembre d’enguany és l'eclosió clamorosa d'aquesta voluntat.
Urgeix, ara, que tothom assumeixi plenament les seves responsabilitats,
de manera que Catalunya pugui comptar amb tot allò que li cal per concretar, dirigir
i gestionar la seva voluntat. Per convertir-la en projecte polític democràtic i
viable. Per donar-li perspectiva i dotar-la d'un full de ruta seriós. No val a gronxar-se
sobre l'onada popular ni a instrumentalitzar-la des d’uns o altres interessos
de partit. No val tampoc a ignorar les dificultats i els perills que tenim per
davant, perquè només podrem superar-los si els abordem i els sabem afrontar
degudament. Cal que Catalunya actuï, des d’ara mateix, amb el rigor que ho
faria si disposés d’institucions d’Estat,
amb la màxima seriositat i eficiència en tots els àmbits de la seva existència.
En aquesta direcció, és essencial la unitat d’acció de
les forces polítiques catalanes que hi estiguin disposades, amb una posició
compartida que expressi la voluntat de la nació. La força de Catalunya, en els
moments decisius, ha estat sempre la seva unitat, la seva capacitat de sumar. Res
no pesa tant a l'hora de la veritat. I ens farà tota la falta en el camí que
encetem, en el nostre diàleg inexcusable amb Espanya i amb Europa.
Només així, d’altra banda, el projecte que hem de
formular i fer viable serà de tota la ciutadania i estarà a l’altura dels
veritables interessos nacionals de Catalunya. Avui, només un ampli consens ofereix
la força i la garantia necessàries en el procés constituent de tot subjecte
nacional. També en el cas de la “Catalunya-Estat”.
SORTIR DE
LA GREU CRISI ECONÒMICA I SOCIAL QUE PATIM
Aquest procés d'afirmació nacional s'inscriu en un
context de gravíssima crisi econòmica i social, que n'ha estat també un dels
detonants. Una crisi en la qual amplíssims sectors del poble de Catalunya,
sobretot els més febles, es veuen tenallats per l’angoixa i arrossegats cap a
escenaris de pobresa. En aquest marc, l'injust dèficit fiscal que Catalunya ha
vingut patint apareix com una de les causes dels perjudicis econòmics i socials
que recauen sobre els seus ciutadans i ciutadanes. No es tracta de negar la
solidaritat: tothom entén que la solidaritat és irrenunciable i que els
territoris més avançats han de ser contribuents nets en favor del
desenvolupament dels territoris més desafavorits. Però tothom sap també que
això, com succeeix a tota Europa, no pot d’arrossegar cap avall els territoris
solidaris ni pot fer caure la seva població cap a cotes socials inferiors a les
que gaudeixen els territoris ajudats.
A aquest causa, per descomptat, s’hi sumen les polítiques
d'austeritat doctrinària -inductores de més recessió i més atur- i de privatització
dels serveis públics, que posen en perill algunes fites irrenunciables de
l'Estat del Benestar. El dèficit fiscal no ha de ser la cortina de fum que
amagui aquesta greu responsabilitat del nostre Govern. No es fa Catalunya
destruint la seva cohesió social. Aquesta és, de fet, condició imprescindible de
la seva cohesió nacional. Per això, es fa inexcusable plantar cara a les
polítiques dictades per l'ortodòxia liberal-conservadora, d'efectes
devastadors, i emprendre nous camins en favor de l'economia productiva, del
creixement sensat, de l'ocupació i, no pas en darrer lloc, de les reformes destinades
a garantir la sostenibilitat i la qualitat dels serveis públics bàsics. Unes
reformes que han de fer-se amb el bisturí i no pas amb la destral, perquè han
de perseguir el manteniment i l'ampliació de l'Estat del Benestar i no la seva
liquidació en favor del negoci privat.
CAL, AMB
URGÈNCIA, UNA ESQUERRA CATALANA FORTA, CAPAÇ D’ESDEVENIR MAJORITÀRIA
Per això, és vital que Catalunya disposi d'un mapa
polític complet, articulat en grans opcions ideològiques, polítiques i socials.
En aquest mapa, avui, hi ha una notabilíssima absència: la d'una esquerra
catalana prou forta, amb capacitat de govern, a l'altura dels anhels sobirans
de Catalunya i a l'altura del greu repte econòmic i social que tenim plantejat.
Sí, a l’altura de tots dos, perquè la causa nacional i la causa social són, per
a l’esquerra, una mateixa causa. No hi ha l’una sense l’altra. La nació és la
gent i, sense cohesió social, la nació es desfà. De la mateixa manera, el
progrés humà només es pot assolir des de la majoria democràtica del poble i no
hi ha majoria progressista possible que no comporti alhora un veritable
projecte nacional.
Catalunya necessita com mai una esquerra nacional,
identificada amb els interessos de Catalunya, sense hipoteques en la seva
actuació i en la seva representació, capaç de constituir-se en alternativa al
nacionalisme conservador de la dreta. Una esquerra capaç d'impulsar un projecte
de futur que faci seves les necessitats i esperances de la gran majoria del
poble, en la seva diversitat social, cultural i lingüística, que esdevingui un
poderós factor de cohesió social i nacional, que generi identitat compartida de
futur.
L'existència d'una esquerra catalana prou forta, d’altra
banda, ha de ser un factor decisiu per una acció unitària de Catalunya, del tot
imprescindible en les interlocucions que Catalunya ha d’emprendre per a la seva
ubicació entre els pobles d’Europa i del món. Sense una esquerra catalana
potent, només hi haurà subordinació dins d'un espai únic i un pensament únic de
centre-dreta, segurament contrapuntat -en una aliança de fons contra
l'esquerra- per una dreta espanyolista polaritzada en sentit invers i
interessada en trencar la unitat civil del nostre poble. No és l'esquema que li
convé a Catalunya en l'actual avinentesa: l'afebliria greument. És un perill
que podria frustrar el camí emprès o bé resultar un llast insuperable que
s’enduria la "Catalunya-Estat" molt lluny del somni de la immensa
majoria dels catalans i catalanes d'avui.
Ens proposem, doncs, participar activament en el desvetllament
i l'articulació d’un ampli espai polític d’esquerra, que pugui exercir d'opció alternativa
viable i esdevenir l’expressió del catalanisme progressista d’avui:
- Un
espai ample i plural, que necessita comptar amb un socialisme català posat
al dia, coherent amb les seves arrels, a l’altura dels reptes que
Catalunya té avui plantejats.
- Un
espai que va més enllà del socialisme català i que ha de contemplar la
pluralitat de l’esquerra catalana d’avui.
- Un
espai que té fortes arrels a Catalunya, on ja va ser decisiu en el moment
constituent de l'any 1931, amb la instauració de la Generalitat
republicana, i en el moment constituent de l'any 1977, quan va guanyar les
primeres eleccions democràtiques i va exigir amb intransigència el retorn
de la Generalitat exiliada, assolint el decantament favorable del
nacionalisme conservador i l'acceptació forçada del govern espanyol.
- Un
espai que va encarnar la regeneració i la transformació de les nostres
ciutats i viles a partir de la transició democràtica i, particularment, al
voltant de les transformacions i l’esclat del 1992, on Catalunya va
descobrir i va fer seva una altra
idea de si mateixa, oberta, audaç, avançada, erigida en referència
internacional.
- Un
espai que va constituir els dos governs d’Entesa que, juntament amb l’impuls
de les polítiques socials, van emprendre la reforma estatutària que el
nacionalisme conservador havia deixat de banda.
- Un
espai que comparteix plenament la millor tradició de la socialdemocràcia
europea i de les esquerres democràtiques internacionals.
- Un
espai plenament compromès amb l'altíssima exigència ciutadana de
regeneració política i democràtica: de sanejament i d’exigència moral, d'innovació
en els mètodes de l’acció política, de devolució de competències dels
partits a la societat, d’impuls de la iniciativa social i de la participació
activa de la ciutadania en la cosa pública.
****************************
EIXOS BÀSICS
L’esquerra catalana que avui es fa imprescindible i que volem
bastir hauria d’inspirar-se en els següents eixos bàsics:
I. PER
UNA ÀMPLIA MAJORIA A FAVOR DEL DRET A DECIDIR
L'evolució plurinacional de l'Estat espanyol, que
semblava contemplada en el pacte constituent de 1978, ha quedat
desmentida. Trenta-cinc anys després de la seva aprovació, la Constitució
espanyola s’ha desenvolupat al marge de les aspiracions nacionals de Catalunya,
és a dir, en sentit invers a les potencialitats que van justificar el seu
suport. Allò que era un primer pas i un camí en la recuperació del nostres
drets i aspiracions nacionals s'ha transformat en un sostre baix i en la
coartada jurídica per al rebuig sistemàtic de les ofertes formulades des de
Catalunya.
És així com la pulsió independentista ha passat de ser un
sentiment reactiu a ser una voluntat positiva, conscient, plural i integradora;
de ser una proposta minoritària a ser un factor transversal, compartit per
amplis sectors de la població. Cal, ara, que aquesta creixent voluntat de
sobirania esdevingui un projecte polític seriós, realista, amb recorregut,
sense oportunismes ni improvisacions irresponsables, amb tot el càlcul que el
cas demana. I, amb aquesta finalitat, fa més falta que mai la presència activa
d’una esquerra catalana potent, perquè Catalunya només disposarà de la força
que li cal si pot comptar amb la unitat dels seus partits i forces nacionals
que es reclamen del catalanisme. Perquè la Catalunya-Estat no pot fer-se a la
mida única de la ideologia liberal de centre-dreta, sinó que ha de bastir-se
des de la pluralitat.
Ara, tenim l'obligació d'escoltar i servir el clam d'una
ciutadania que ha parlat alt i clar. És l’hora, doncs, de crear els escenaris
perquè el poble de Catalunya pugui exercir democràticament el seu dret a
decidir. I aquest pas ha de fer-se amb tota la força disponible, des de la
unitat, des d'una acció concertada i ferma de tot el catalanisme en la seva
pluralitat. La recent i àmplia coincidència parlamentària en favor del dret a
decidir és un primer pas important en aquesta direcció.
II. UN
POSSIBLE PACTE DE SOBIRANIES
1. És a l'Estat espanyol a qui correspon ara moure peça.
L'episodi del Pacte Fiscal, mort abans de néixer, ens mostra, un cop més, la dificultat
de qualsevol aproximació parcial o de "millora" de la situació a
partir de propostes catalanes. S'ha invertit la càrrega de la prova i, en
endavant, ja no valen pedaços ni som nosaltres els que hem de prendre la
iniciativa, sinó les institucions i partits espanyols, si és que ens volen
convèncer que hi ha un altre model possible. No cal dir que, si això finalment
es produís, caldria posar-hi els cinc sentits, a partir de les condicions que
ens dicta l’experiència. Catalunya sempre ha volgut el diàleg i al pacte. És l’Estat
espanyol el que, fins ara, ha tancat la porta. Entretant, però, cal no tornar a
sucumbir a l'hàbit d'acontentar-se amb el clàssic “peix al cove”. El nostre
balanç diu que cada acord parcial tendeix a ser, per a l'Estat espanyol, no
gaire més que una treva destinada a retornar poc a poc al punt de partida. Per
això, afirmem que no ha de considerar-se cap proposta que no sigui global, que no
contempli tots els aspectes de l'encaix nacional de Catalunya.
2. Arribats on som i a partir de la llarga experiència
adquirida, sabem molt bé quines són les necessitats i potencialitats de
Catalunya que un nou pacte amb l’Estat espanyol hauria de satisfer. En aquest
sentit, formulem la nostra proposta: un nou pacte amb l’Estat espanyol hauria
de reunir, de manera inexcusable, les següents condicions:
-
Hauria de tractar-se d'un pacte d'Estat que inclogués un pacte explícit
i bilateral amb Catalunya.
-
Hauria de reconèixer Catalunya com a nació i com a subjecte
de sobirania pròpia.
-
Hauria de reconèixer el dret d’autodeterminació de
Catalunya, que podria ser exercit mitjançant referèndum convocat pel Parlament
de Catalunya.
-
Hauria de contemplar un esquema competencial inequívoc,
en el qual Catalunya hauria de disposar de capacitat decisòria plena en les
polítiques bàsiques: educació i salut, cultura i llengua, serveis socials,
indústria i ocupació, justícia, immigració, agricultura, representació exterior,
esports i
presència catalana normalitzada a les competicions internacionals. Mentre
que serien objecte de decisió compartida el sistema de pensions i seguretat
social, la defensa, les relacions de l'Estat espanyol amb les institucions
europees, amb les institucions internacionals i amb tercers països, els
aspectes comuns de la política immigratòria.
-
Hauria de comportar la presència directa de Catalunya a les
instàncies federals europees.
-
Hauria de contemplar una Agència Tributària Catalana per
la qual passés tota la recaptació. Amb criteris fiscals compartits d'àmbit
espanyol i europeu. I amb la seva participació en uns mecanismes de solidaritat
justos.
-
Hauria d'establir els mecanismes concrets de corresponsabilitat
de la “Catalunya-Estat” a l'Estat comú espanyol o ibèric.
3. En qualsevol cas, cal que pensem en termes de "Constitució
catalana" i en l’articulació completa del nou subjecte polític que vol ser
Catalunya, dotat de sobirania pròpia i amb presència i corresponsabilitat en
els altres àmbits de sobirania en els quals participi. Des d’aquest pacte de
sobiranies, ha de procedir-se, si cal, a aprovar una nova Constitució espanyola
que el contempli i que permeti recuperar l’esperit que era implícit en el pacte
constitucional de 1978, avui clarament qüestionat i que consistia en un doble
compromís: de la democràcia espanyola, amb el reconeixement nacional i
l’autogovern de Catalunya; i, de la Catalunya-nació, amb la democràcia
espanyola.
III. UNA
ALTERNATIVA A LA CRISI: EN FAVOR DE L'ACTIVACIÓ ECONÒMICA, DE L'OCUPACIÓ I DE
L'ESTAT DEL BENESTAR
4. Resulta insostenible la deriva destructora del teixit
social i productiu de Catalunya que s’ha esdevingut amb l’actual Govern. Cal
impulsar urgentment polítiques alternatives de sortida de la crisi, superadores
de l'actual cercle viciós, que apuntin cap a un model diferent de desenvolupament,
sostenible i regulat democràticament. Cal transitar, del dogma de l'austeritat,
a la recuperació del camí del creixement i la creació d'ocupació. Amb aquesta
finalitat, calen polítiques d'estímul fiscal i d'inversió pública. Es tracta de
polítiques que només són possibles en un entorn de confiança i de
corresponsabilitat amb tots els agents productius. I també amb els sectors
financers, degudament sanejats i regulats, responsables encara avui de
l'estancament de la inversió privada i de la sequera quasi absoluta en el flux
de finançament ordinari de les empreses.
5. És ben cert que aquesta línia d'actuació es veu avui condicionada
per decisions d'àmbit europeu i espanyol, però no ho és menys que el govern
català actual, per acció i per omissió, hi afegeix actuacions que produeixen
més atur, més desprotecció social i un greu retrocés en els serveis bàsics
d'educació i de salut. A Catalunya, hi han recursos, energies i possibilitats
no aprofitats ni reconeguts. I també la possibilitat d’incrementar la pressió
fiscal sobre els més poderosos i no tan sols sobre els més febles com fa
l’actual Govern.
6. En lloc de refugiar-nos en les obligades mesures de
contenció del dèficit, cal negociar-les bé i després respectar-les, tot
acompanyant-les d'una tasca molt més adaptada a cada sector, a cada territori,
aprofitant-ne totes les capacitat cooperativa i sinèrgies de conjunt que avui
resten desaprofitades i aletargades. Amb una acció adient, en aquests àmbits
locals i sectorials, és possible desvetllar-hi recursos avui ociosos.
7. La política industrial, tan desacreditada des de les posicions
conservadores, ha de ser posada en el primer pla. Sectors com la indústria
agro-alimentària, les biotecnologies o la química-farmacèutica avançada,
esperen suport tant per al seu creixement productiu com per enfortir i ampliar
la penetració a nous mercats o la productivitat de les seves inversions. Els
sectors clau han de ser clarament identificats i reforçats.
8. Tant com les polítiques que produeixen efectes
immediats, cal un acció decidida per fixar i posar en marxa les reformes
estructurals pendents des de fa massa anys per tal de bastir un sistema productiu
que no tingui els peus de fang. Es tracta, entre altres, de les següents:
-
L'educació, la reforma de la qual va iniciar el Govern
anterior, que és un element central de tota aposta de futur, perquè el futur demana
una ciutadania prou culta i responsable, prou competent en el seu camp, en
sintonia amb una societat canviant, que exigeix noves i permanent modulacions.
-
El conjunt del sector públic, de l'administració, que ha
de revisar la seva concepció organitzativa i funcional, així com la qualitat de
la seva relació amb la ciutadania i amb el món empresarial, amb la finalitat
d’assolir unes majors cotes d’eficiència. Els serveis que constitueixen l’Estat
del Benestar, particularment la sanitat (al costat de l’educació ja esmentada),
han de ser objecte d’un ambiciós esforç racionalitzador, amb la finalitat de
fer-los més eficients i de garantir-ne la sostenibilitat.
-
La Formació Professional, amb la connexió entre formació
i treball, destinada a superar l'actual manca d'adaptació a les nostres necessitats
ocupacionals i productives. No es pot acceptar, particularment en aquest camp,
la ineficiència social i la pèrdua de capital humà que comporta, essent aquest
l’única riquesa natural del nostre país.
-
La recerca i la innovació com a inversió determinant de
futur, en el marc de l’economia del coneixement. Amb més raó, en un país com el
nostre que excel·leix en equips d’investigadors-punta, situats en posicions
d’avanaçada internacional.
-
La creació artística i la producció cultural, en procés
de consolidació entre nosaltres i que adquireixen també una centralitat
creixent en el marc de l’economia del coneixement. Avui, en greu perill per l’estocada
que comporta la manca d’”excepció cultural” en la regressió pressupostària
i en l’increment de l’IVA.
-
El mapa institucional català, que demana a crits una
simplificació territorial, destinada a acabar amb l’actual i absurda superposició
d’administracions i a establir una divisió regional d’acord amb les necessitats
actuals, a partir de criteris tècnics competents, que deixi enrere
definitivament els atrinxeraments partidaris interessats que condemnen el mapa
institucional a l’immobilisme i l’obsolescència.
-
La col·laboració públic-privat, font de possibilitats
inèdites si s’estableix sobre la base, no del clientelisme i de les relacions
opaques que generen corrupció, sinó del projecte públic com a garant de
l’interès general i de la qualitat.
-
La justícia, susceptible de grans canvis positius si no
estés encotillada per les lleis orgàniques espanyoles.
-
Els sectors que deriven en oligopolis i que representen
un llast costosíssim per a les empreses i la ciutadania.
9. Cal fer créixer conceptes com equitat i
corresponsabilitat social, introduir eixos de política econòmica que incorporin
els factors ecològics, de sostenibilitat i d'energies renovables. Cal impulsar
polítiques fiscals adreçades a influir positivament en hàbits i capteniments de
consum, estretament relacionats amb la salut pública o la cura del medi
ambient.
IV. PER
LA REGENERACIÓ DE LA POLÍTICA I LA REFORMA DE LA DEMOCRÀCIA
10. La regeneració de la política i la reforma de la
democràcia fa temps que han esdevingut un clamor. En va ser el detonant el
moviment del "indignats", que va saber denunciar les múltiples
esclerosis que pateix la nostra vida democràtica. Cal replantejar-se el
funcionament del sistema democràtic, del conjunt d'institucions, partits,
sindicats i entitats diverses, sostinguts en bona mesura amb recursos públics.
Avui, es troben greument desgastats pels casos de corrupció que han tingut lloc
i per un funcionament sovint endogàmic i allunyat de la comprensió, del
seguiment i de la participació de la ciutadania.
11. En el procés que Catalunya obra, cal que aquest en sigui
un aspecte cabdal i que doni lloc a un debat ciutadà sobre les iniciatives
reformadores a emprendre, entre les quals, sens dubte:
-
La promulgació, després de trenta-dos anys, d'una llei
electoral catalana pròpia, avui encara pendent perquè així ha convingut als
interessos partidaris del centre-dreta.
-
La reformulació del paper dels partits polítics, amb la
devolució a la societat d’algunes de les funcions que fins ara han tingut
reservades, a Catalunya i a Espanya, particularment les relatives al monopoli
en la selecció dels candidats i en la dependència dels electes.
-
L’establiment d’una vinculació i d’una relació permanent
entre els electors i els seus representants democràtics, no tan sols en els
períodes electorals, sinó durant tota la durada del seu mandat. Això hauria de
concretar-se en la definició de circumscripcions electorals unipersonals.
-
L’establiment de les llistes electorals obertes o
desbloquejades, de manera que sigui l’electoral el que determini la
priorització dels candidats i candidates.
-
La generalització de les eleccions primàries obertes, traslladant
a la ciutadania la capacitat de seleccionar els candidats i candidates a caps
de llista del corresponent espai electoral, de manera que els aparells dels
partits deixin de tenir-ne el monopoli i el consegüent control sobre els
electes.
-
L'accés públic al coneixement i al control dels recursos
dedicats al manteniment de les forces polítiques, amb una regulació més
exigent.
-
L'experimentació de nous avenços en la iniciativa popular
i en la participació oberta dels ciutadans en la presa de decisions
significatives.
-
La instauració efectiva d'una funció d'avaluació continua
i rigorosa dels serveis i les polítiques públiques.
-
L’impuls de formes de cogestió ciutadana dels serveis
públics, a partir dels usuaris i dels consumidors.
Aquesta declaració s'inscriu en un nou moment que, com mai, fa inexcusable
la claredat i la definició de posicions per compte dels qui exercim
responsabilitats polítiques o tenim un cert ascendent sobre uns o altres
segments polítics i socials. No hi ha marge per a la retòrica, per a les
paraules buides, per a les bones intencions inconseqüents, per al còmode
exercici de nedar i guardar la roba. Catalunya, en aquest moment decisiu,
demana honestedat, franquesa i coratge, més enllà d’ortodòxies inercials, de
silencis acomodaticis i de cauteles conservadores. Demana que cadascú assumeixi
plenament la seva responsabilitat i actuï en conseqüència. Nosaltres hem sentit
que aquesta era la nostra obligació pública i hem entès que no ens en podíem
desentendre. Que faríem un flac servei al nostre compromís col·lectiu si no
gosàvem. Sabem que aquesta és avui la millor manera que tenim de servir els
nostres ideals.
Catalunya, octubre de 2012
Comparteixo!
ResponEliminaBon dia Ernest,
ResponEliminaI els catalans que estiguin d'acord amb aquest plantejament, a qui se suposa que haurien de votar a les properes eleccions ?
Si hagués un partit que recollís punt per punt aquest manifest el votaria i seria pro-actiu per a convèncer a altres conciutadans.
ResponEliminaPerò desgraciadament em faig la mateixa pregunta que el Joan B.
a mi em passa igual.......us votaria a vosaltres, pero no al psc d'ara.
EliminaSóc militant del PSC de les terres de l'Alt Urgell i puc afirmar amb rotunditat que a les pròximes eleccions (que, segons la meva modesta opinió, són una "camama" de CiU per obtenir la majoria absoluta)no penso anar a votar donat que no em sento identificada amb aquest PSC. Un PSC que "castiga" als que són contraris a "ells", als que tenen veus diferents i discordants de la "majoria". No ho entenc, estem en una democràcia, sempre he sentit i se m'ha dit que "nosaltres som diferents"..... en què? perquè jo encara no ho he vist, no se m'ha demostrat que ho siguem. No ens hem desmarcat, ara es tornar a tenir una veu nacionalista espanyola, no vull un PSOE a Catalunya. Vull poder sentir-me catalana i poder dir que sóc del PSC sense vergonya a que em titllin de nacionalista espanyola, sense que m'insultin (perquè en pobles petits això passa), sóc CATALANA i vull un PSC que defensi els meus interessos com a catalana. Per tant, com diuen els anteriors companys, a qui voto?
ResponEliminaMònica.
EliminaNo anar a votar no és mai la solució.
Caldrà saber escollir la proposta més bona o menys allunyada dels nostres plantejaments. A Espanya, el PP i el PSOE ens volen quiets i calladets i això és el darrer que hem de fer.
Per una vegada podeu votar ERC. Segur que coneixes l'alcalde de Solsona i l'anterior alcalde de La Seu; no som persones tan diferents a vosaltres! :)
EliminaQuan tinguem Estat, les esquerres es podran normalitzar i faran política en normalitat. I de fet, Catalunya és marcadament d'esquerres i socialdemòcrata. Un cop independents, CiU anirà baixant de vots.
Salutacions des de l'Alt Urgell.
I si anesim pensant en un partit d'esquerres, que apostes per una Europa dels pobles (entre les que evidentment hi conto una <Catalunya independent) i que podes ser l'alternativa socialdemocrata a Convergéncia? El que passa que els partits han d'estar a punt per a les eleccions, sino efectivament els vots acabant quedant-se a casa, i ara és massa important (en termes historics) com per a permetre aquestes situacions.
ResponEliminaIniciativa i esquerra Republicana s'enduran, per sort, els vots dels que creiem en el tripartit (especialment del primer) i que no podrà retenir el PSC.
Potser és Esquerra Republicana la que ha d'ocupar aquest lloc. Té tota la legitimació histórica (ningú la pot guanyar en això), tot i que li caldria una trasformació per donar-li més credibilitat... però potser és més fàcil transformar-lo que no pas començar cada vegada de nou?
Però jo crec que no anar a votar és exactament el que NO HEM DE FER.