diumenge 5 d’agost de 2012

De la lleialtat federal a l’afirmació confederal


Aquest article es va publicar a finals del mes de juliol al web La Idea Federal a finals de juliol. En el link el trobareu en un format segurament més llegible que aquí.

Som, altre cop, en un punt d'inflexió. Tot torna a ser possible.

La diferència amb els moments anteriors és la pregunta que plantegem en aquesta ocasió. Ja no és del tipus: "en tenim prou o volem més?". Tampoc seria: "com ho fem per millorar el nostre autogovern?" o "com aconseguim que es compleixin les lleis i l'Estatut que vam acceptar i votar?".

Avui la pregunta és: "hi ha espai per nosaltres a Espanya?", o bé: "serà Europa una resposta possible per una regió-estat com Catalunya?".

Com hem arribat fins aquí?. Repassem breument els últims quasi 40 anys de la nostra història, el primer i únic període d'estabilitat democràtica dels darrers 150 anys, des d'aquell 1860 on podem situar el nostre origen modern, en el renaixement del catalanisme polític.

Situem-nos al 1977 ("Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia). Tots érem, sense ser-ne massa conscients, federalistes, tots sabíem que democràcia seria igual a autogovern. Quan va tornar el President Tarradellas vam posar la primera pedra del nou edifici federal. Amb la recuperació de la Generalitat republicana tots, a Catalunya i a Espanya, sabíem que transició democràtica implicava el ple reconeixement de la nació, la personalitat, la llengua i la història catalanes.

I així vam creure que seria, així vam voler interpretar la suma d'esdeveniments, decisions, lleis, estatuts i Constitució que ens van dur fins a les primeres eleccions autonòmiques el 1980.

I des d'aquell moment: Primer, "café per a tothom". La audàcia andalusa va donar resultat. El triangle Escuredo-Clavero Arevalo-Alfonso Guerra va forçar l'equiparació a les "nacionalidades históricas" i va construir el pont institucional (i inconstitucional) que anul·lava la distinció, la diferència de personalitat i de passat, tant com de la projecció de futur.

I Catalunya ho va acceptar i va callar. Vam passar insensiblement del federalisme asimètric de la transició al pseudo-federalisme de "l'Estat de les Autonomies".

I a partir d'aleshores i fins al 2003, assistim a un procés gradual que opera en dos direccions ben visibles:

a) L’Estat creix, s'enforteix, es consolida, guanya prestigi i reconeixement. El tàndem Felipe Gonzalez-Prisa és l'autèntic arquitecte, OTAN-Unió Europea-JJOO-AVE-Euro són les plantes successives de l'edifici. Les multinacionals espanyoles, públiques amb Felipe Gonzalez, privades amb José María Aznar, en son les banderes, Madrid n'és el castell, el buc insígnia del flamant i modern, per fi, estat espanyol.

b) L’Estat es descentralitza, descobreix el "peix al cove" català, (genuïna aportació de Jordi Pujol) i el generalitza, l'aplica a tort i a dret per pactar, obtenir suports parlamentaris o coalicions de govern autonòmics.

El que potser és més inquietant, l'Estat aprèn que pot fer compatible la cessió gradual de competències amb el buidat efectiu del poder polític proclamat per l'Estatut català. I ho practica a consciència a base de legislació de tots els nivells i, molt especialment, per mitjà de reiterades sentències del Tribunal Constitucional. Sentències en tots els àmbits i matèries, moltes, acumulatives i que certifiquen la supremacia del que, en cada oportunitat, algú ha considerat "bàsic", "estatal", àmbit intocable de l'administració central. Igualtat de drets fonamentals, unitat de mercat, lleis orgàniques, reglaments i ordres ministerials proclamats "bàsics" són els conceptes i els instruments de la contra-reforma tan evidentment guanyadora com silenciosa i eficaç.

Només l’inconformisme de les esquerres catalanes encapçalades per Pasqual Maragall, tenen la capacitat de trencar el motllo i formular un dels punts d'inflexió que assenyalàvem al principi: tornar a dibuixar com objectiu el que crèiem haver obtingut i ens adonàvem que havíem anat perdent. Es torna a oferir pacte i lleialtat, es torna a creure en una Espanya reconciliada i confiada en ella mateixa.

Es torna a intentar convèncer o seduir, es torna a explicar que vol dir federalisme, que vol dir nació, es torna a confiar, aquest cop, en un jove líder de León que sembla haver copsat la potència i la projecció de l'Espanya plural que Catalunya li presenta com a nou edifici per construir plegats i viure-hi amb reconeixement i llibertat.

I Espanya diu "No".

No ho accepta, ni es deixa convèncer. Rebaixa, redueix, humilia la proposta catalana; “passa el ribot” en el Congrés dels Diputats, segons Guerra i deixa la última part de la feina en mans d'un Tribunal Constitucional, amortitzat i desautoritzat, però encara capaç d’identificar, delimitar i desarmar tots els riscos d'interpretació federalitzant que poguessin quedar a l'Estatut.

I Catalunya diu "Prou!".

Es manifesta, s'exclama, cristal·litza un estat d'opinió que ja no espera res d'Espanya, creix un independentisme primer més de sentiment, però cada cop més racional, fred i seré, cada dia mes proper a quallar en una opció política conscient i consistent.

És així com arribem a l'evidència del nou punt d'inflexió. Els conceptes de manual ja no serveixen. El federalisme ha mort (o ens l'han suïcidat).

I el discurs per a la independència, pren sentit i deixa de ser radical, en un escenari de sobiranies compartides i d'integració en la somiada Europa federal (aquesta sí) que apareix, indefectiblement, al final del túnel de la crisi més greu des de la II Guerra Mundial.

Amb dos elements nous i rellevants: Primer, la crisi econòmica i social deixa al descobert els peus de fang d'aquell suposat Estat espanyol, actor de primera fila mundial. Espanya es troba en situació d'extrema dificultat econòmica i social, l'Estat ha perdut consistència i capacitat d'expressar un determinat model de convivència i de projecte comú. El món descobreix, un xic astorat, les febleses, els decorats llampants però fràgils que oculten una realitat de desigualtats profundes, de dèficits democràtics i d'ineficiències socials i econòmiques de gran abast.

Segon, la carga de la prova s'ha invertit. És el propi Estat, el Govern i l'Administració central qui ha de decidir quin model d'organització territorial i quina distribució de poder polític real admet o ofereix.
Espanya ha de decidir si vol comptar amb la suma de diversitats, de capacitats, de les nacions reals que la composen, o en la miopia sense futur d’un Estat incomplet, mai del tot acabat, ni amb consciència d'haver quallat en un equilibri estable ni en un reconeixement sincer i suficient per cada una de les seves parts.

Per trobar la millor sortida al punt d'inflexió actual, hem de ser capaços de donar nou contingut a vells conceptes, innovar en la formulació de projectes possibles i plausibles que permetin a Catalunya lligar bé la sobirania i la llibertat nacional amb integració europea i conciliació amb els pobles d'Espanya.

Si no acceptem, com és el cas, la recentralització ben visible que ens presenta avui Espanya i si no tenim consolidada una opció realment majoritària que aposti per la independència en el marc polític d’Europa, només queda oberta una solució de caire confederal.

Una solució confederal més enllà dels manuals de Teoria de l'Estat. El nostre cas, no seria per formular un comú denominador entre dos realitats prèvies que s'accepten per compartir, al menys en part, camí i destí. Tampoc, seria es clar, tornar simplement a la Confederació avant la lettre que podria definir l'Espanya pre-borbònica de fins el 1714.

És el moment de fer el salt democràtic per reformular l’acord constitucional, garantint el reconeixement de la plurinacionalitat de la nostra història i del nostre present. Un nou acord que garanteixi una distribució de poder real i una capacitat econòmica i tributaria efectiva. Obtenint un resultat identificable i coherent amb el que les realitats confederals ofereixen històricament.

I si, un nou acord democràtic, per oferir a l'Europa federal que encara hem de construir plegats, un joc de sobiranies compartides intel·ligent i, perquè no, innovador, cooperador i positiu en termes d’integració interna, sent un actiu a valorar en el marc de la globalització competitiva amb les velles potències i les noves realitats emergents.

L'única condició prèvia és la construcció de la imprescindible unitat catalana a l'entorn d'un projecte d'aquestes característiques. Però diguem-ho a la inversa: només un projecte formulat en aquests termes pot esperar obtenir un recolzament social i polític suficient com per transformar-se en un diàleg Catalunya-Espanya que compti, per primer cop amb la força que es deriva de la unitat real.

L'altre opció, la de la independència amb asil polític a Europa té un camí per davant molt més llarg i ple d'obstacles i possibles frustracions. No podem descartar-lo a priori. Però ens haurem de carregar de raó, haurem de verificar que no ens deixen cap altre sortida. I haurem de constatar que l'aposta de major risc sigui també la que compta amb el major suport ciutadà, amb la força imparable d'un país unit i articulat, societat i representació democràtica treballant en aliança profunda.


9 comentaris:

  1. Al final del text esmentes que cal verificar que no ens deixen cap altre sortida que la independencia. Crec que aquest fet s'ha demostrat diverses vegades, la última amb l'Estatut. Ara mateix a Catalunya només veig dues visions: Estar a favor d'una España centralitzadora o estar a favor d'una Catalunya independent. Pero aquesta independencia també es pot extrapolar a nivell de partit, crec que ja es hora de que el PSC trenqui vincles amb PSOE, ¿Com ha acabat aquell "Maragall! aprobaré la reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlament" de Zapatero?

    ResponElimina
  2. El teu blog és encoratjador, com tu, però dubto que les noves propostes d'entesa, ara confederal, tinguin alguna oportunitat. Amb qui ens podem entendre? Qui hi ha a l'altre banda que tingui ganes d'escoltar? Amb la reforma de l’estatut, com be dius, a molts se’ns varen acabar les esperances. Reconeixem-ho! A mi, com a molts, m'han fet independentista. Jo també imaginava una fraternitat ibèrica. Trencar no sé com es fa, però com a mínim sé que no requereix que l’altre hi estigui d’acord...
    Altre cosa fora saber que farà el PSC en aquest context. Plantejar, com fa avui Navarro, que la de demà no serà una manifestació independentista o que hem de “superar” el problema nacional, és no veure la realitat del país, anar cap a la marginalitat. No és aquest el partit socialista que necessitem, i tanmateix el necessitem, us necessitem!

    ResponElimina
  3. Vaig ser millitant de base d'aquella Convergència Socialista que esdenvigué el PSC i vaig continuar militant i votant l'opció que semblava més progresista i amb visió de futur.
    Ahir les declaracions del que avuí porta el timó del PSC, deixant clar que la C només respòn a una ubicació geogràfica i res més em van desinflar del tot.
    Mai més votaré aquest PSC.
    I ojalà algú recuperi aquell esperit encapçalat per en Raventós i trenqui aquest partit per fer-ne un de nou que converteixi la C en compromís i no pas en conya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El PSC ja l'hem perdut! La Chaconada ha guanyat! ON SON ELS SOCIALISTES CATALANS? Volem un partir de socialistes catalans, sense PSOE, algú te els pebrots de crear-lo? Un partit que pensi en Catalunya i no en col.locar ministres al govern espanyol! Ernest som-hi?

      http://www.noticiasdegipuzkoa.com/2012/09/05/politica/estado/el-psc-39purga39-al-sector-catalanista

      Elimina
  4. Ernest, soc votant de ciu, i contrari, de sempre del psoe, perdó, del psc. Amb gent com tu, compromesa amb el pais, hem pensaria alguna vegada votar al psc. Felicitats per dir lo que penses,sense sumissió. Per cert, que pensa de tot això el President Maragall?

    Pablo

    ResponElimina
  5. Ernest, ets un exemple de coratge i coherència, digne de Catalunya! L'últim socialiste català! Gràcies per demostrar què és la democràcia!

    ResponElimina
  6. Gràcies Ernest! El PSC ressucita! No l'hem perdut! Anava apanyat el Navarro aquest si pensava que gent que de sempre ha estimat Catalunya i el PSC es quedaria de braços creuats davant la Chaconada i la designació de candidat "a dit", en un moment històric i constituent com el que viu Catalunya. Benvinguts a la gesta constitutiva companys socialistes catalans; era una vergonya que el PSC no hi fos!

    ResponElimina
  7. Senyor Maragall,
    la seva tasca, la seva orientació en representació d'una massa fidel catalanista i socialista no pot quedar sense veu. seria callar el socialisme catalanista.... no pot ser! gràcies Ernest a vosté i als companys de partit ca-ta-lans!

    ResponElimina
  8. endavant amb un partir socialista català!

    ResponElimina