diumenge 6 de maig de 2012

El que no ens podem permetre


Podeu llegir l'original d'aquest post a l'editorial de la newsletter de la Fundació Catalunya Europa del mes d'abril.

És massa fàcil formular un diagnòstic crític sobre el que succeeix en el nostre entorn immediat, és a dir sobre la situació que vivim a la successiva però indestriable realitat catalana-espanyola-europea.

L'allau de notícies aparentment lligades entre sí, sempre amb connotacions pessimistes i amb la inclusió de previsions més o menys catastròfiques, acaba tenint un efecte pervers, paralitzador.

Anem cristal·litzant un escenari que ens hipnotitza per deixar-nos inermes, convertits en espectadors aliens, capaços de contemplar el desastre però no d'intervenir-hi o de tractar de redreçar-lo.

Tot sembla ser a mans de forces incontrolables, llunyanes i, per suposat, enemigues que ens bombardegen amb constància i creixent agressivitat. Els "mercats" via prima de risc, o els "Merkozy" via dèficit zero ens empenyen a un precipici anomenat "intervenció".

L’únic entusiasme que se'ns permet és el de l'austeritat, la reducció d'inversions i despeses públiques, la demanda de sacrificis cada dia més durs oferts a l'altar de l'equilibri  i l’ortodòxia pressupostària.


Tot plegat presentat com a única sortida possible, com a medicina poc agradable però de prescripció obligada.
Doncs bé, aquesta és precisament l’actitud que no ens podem permetre en tant que ciutadans i en tant que societat. No es tracta ara del debat polític entorn del dilema austeritat-creixement que es va obrint pas i guanyant gruix i contrast.

Això correspon a les institucions europees, en primer terme, i a les espanyoles i/o catalanes en els àmbits respectius. Aquest és el rol i la responsabilitat del sistema democràtic, dels partits i els líders, dels governs i els parlaments. I precisament per això no ens podem permetre el luxe de seguir esperant que en resultin solucions i respostes immediates i suficients.

La crisi actual és massa important per deixar-la en les mans exclusives d’institucions, polítics, financers o "mercats".

A ciutadans i entitats, a Universitats i professors, a intel·lectuals i periodistes ens correspon el protagonisme. Estem obligats, a dir i a actuar, a no callar i a influir, a modificar estats d'ànim i a crear climes que ajudin a capgirar el forat negre en horitzó estimulant.

Estem parlant d'una altra cosa, estem parlant de si, en aquest duríssim escenari, existeix o no un àmbit real de decisions, d’impulsos i accions efectives en mans de la societat, dels empresaris, els professionals, els directius de bancs i caixes, els creadors, els emprenedors, els sindicats i els propis treballadors.

Estem parlant de l'autèntic factor crític que condiciona el possible èxit de qualsevol estratègia de sortida de la crisi. 

Estem parlant de confiança.

Estem parlant, doncs, de risc associat a la innovació i a l'emprenedoria, dels canvis de fons que haurem de generar nosaltres mateixos en conceptes que semblaven intocables o definitius:
  • responsabilitat social d'empreses i professionals,
  • producció, treball, formació, competència, esforç individual i organització social,
  • mesura del retorn i el benefici que podem esperar de les nostres inversions,
  • espais econòmics reals d'àmbit territorial o sectorial, del nivell "micro" en què les coses succeeixen de forma tangible, contínua i personal,
  • ciutats, àrees metropolitanes, indústries, com unitats tant econòmiques com socials, subjectes de decisió igual o més rellevants que,
  • contingut i requisits de la relació ciutadans-sistema democràtica


No ens podem permetre la passivitat, la indiferència ni la instal·lació en la crítica sistemàtica. No ens podem permetre el pessimisme, no podem renunciar a l'esperança.

Europa és el millor motlle social de la història. Només ho seguirà sent si ens atrevim a construir-la també com a espai democràtic i ciutadà. Aquest és el repte que tenim positivament plantejat.

Cap comentari:

Publica un comentari