Califòrnia o Las Vegas ... i una més de Madrid

Sobre la taula dels ciutadans, davant els seus ulls si llegeixen diaris o a les seves oides si escolten les ràdios, tenim avui dues qüestions ben diferenciades.

La primera té a veure amb el Govern de Catalunya i, més específicament amb la posició de CIU en una matèria ben concreta: la possibilitat de "guanyar" per Catalunya una decisió d'inversió econòmica tan significativa i de tant abast com la d'instal·lar a l'entorn de Barcelona un EuroVegas.

La segona, de menor abast mediàtic però de profunda significació pel nostre autogovern, té a veure amb la votació contrària dels diputats socialistes, inclosos els catalans, a una Moció presentada per ERC en defensa de les competències catalanes en matèria de polítiques de benestar social.

Ambdues mereixen, com a mínim, una reflexió immediata.

En el primer cas ens trobem davant d'una decisió rellevant pel que fa a les opcions bàsiques que han de configurar el model econòmic català dels propers 25 o 50 anys.

Benvingut sigui Mr. Adelson si la seva oferta serveix d'excusa per anar fins al final d'aquest debat i ens permet contrastar línies, criteris i conseqüències de les decisions que prenguem. Què obtindrem, i a què renunciarem, si finalment aquesta possibilitat es converteix en inversió real?

Per dir-ho en termes potser massa simplificats, estarem decidint si ens orientem a:

1. Una economia industrial i de serveis d'alt valor afegit i una consideració econòmico-productiva de l'àrea metropolitana de Barcelona entesa com el nostre primer i principal actiu.
2. Un rendiment immediat en termes d'ocupació d'una tipologia d'activitat de serveis turístics, tan important en volum com discutible en termes de competitivitat global i d'efectes secundaris d'alt risc social i econòmic a mig terme.

No cal precipitar-nos. Coneguem en detall el projecte i la seva concreció territorial, social, econòmica. Però, si us plau, no ens deixem enlluernar pels rètols lluminosos dels casinos i el miratge del "descobriment" d'un remei miraculós a la greu malaltia de l'atur massiu i la desocupació dels nostres joves.

Per cert, espero que el PSC, i els seus Alcaldes-candidats-a-acollir-el-nou-manà, no sigui el primer a llençar-se alegrement per la pendent de l'entusiasme seguint la consigna convergent de "tots a Las Vegas" (enlloc de a Califòrnia, per exemple).

N'haurem de parlar amb calma i a fons. A consciència i amb la intel·ligència col·lectiva d'esbrinar i avaluar el cost-benefici en termes de país d'una decisió d'aquest tipus.

Pel que fa a la segona qüestió, el comentari es tan obvi com trist. Els diputats catalans elegits a les llistes del PSC (no del PSOE per cert), van votar ahir contra la Moció d'ERC que reclamava, per enèsima vegada, el compliment de l'Estatut i de les sentències del Tribunal Constitucional.

Aquest cop ha estat en relació a la plena capacitat de l'Administració catalana per gestionar i distribuir els fons procedents de la lliure opció dels ciutadans en la disposició del 0,7 en la Declaració de l'Impost de la Renda.

El greu no és que votin, per disciplina de grup, en el mateix sentit que la resta de diputats socialistes de tot Espanya. El que realment compta és que el vot expressat va directament contra, al menys, tres coses prou indiscutibles:

1. En primer lloc va contra el interès legítim i fonamentat de Catalunya, de les entitats catalanes a qui van destinats els fons en qüestió i, molt més important, dels ciutadans, dels col·lectius, que en són destinataris en últim terme. És a ells a qui no respectem, és a ells a qui no servim ni representem.
2. En segon lloc, el vot negatiu del PSC va contra les seves pròpies resolucions programàtiques i congressuals que, en aquesta matèria, són inequívocament compromeses amb el criteri que defensava la Moció presentada. I és igualment contrari a l'opinió explícitament expressada en el Grup Parlamentari Socialista del Parlament de Catalunya.
3. I en tercer lloc el vot emès ahir per els socialistes catalans és una il·lustració addicional i repetida, de l'escàs valor, fins ara, del famós acord congressual sobre la "veu pròpia" en qüestions d'interès especial per Catalunya.

Serà difícil trobar exemple més clamorós de la profunda contradicció en que el PSC, o la seva actual direcció, es troba atrapat.

Versió en PDF aquí