dijous 5 de gener de 2012

Punt i apart.


Punt i apart.

Amb respecte a uns resultats indiscutibles. (Si voleu el document sencer en pdf, feu click aquí)

Amb encara més respecte per els nous òrgans de direcció i per les persones, totes i cada una d'elles, que els composen.

Amb un respecte especial per les  opcions personals de Joan Ignasi Elena i Angel Ros.

Sabent que tot nou equip responsable d'un col·lectiu, d'una organització, mereix un  marge de temps per verificar les seves  bones intencions i el compliment dels compromisos adquirits. (Només en nom de la immediatesa entre Congrés i Debat d'investidura es explicable, però mai acceptable, el silenci clamorós del PSC al Congrés de Diputats en aquella ocasió d'or per donar sentit a la famosa "veu pròpia" del pacte Ros - Bustos)
A partir d'aquí algunes constatacions al fil de les reflexions fetes en els dies i setmanes prèvies al Congrés (veure tweets confegits en aquell període, així com el diàleg mantingut per la mateixa via amb una il·lustre representant de la majoria dominant en la nova Direcció del PSC).

A) Confirmació del caràcter predefinit del Congres:
- delegats triats (o cooptats) el setembre, gràcies a l'explícita actuació de les direccions respectives a algunes de les grans Federacions i Agrupacions que concentren el gruix de pes electoral congressual
- primer es garanteix la majoria congressual, després es decideix el candidat, finalment es forma la nova Executiva "d'integració" o "de síntesi" mitjançant l'acreditat procediment del "abrazo del oso" o be del "et farem una oferta que no podras rebutjar".
- "obertura i debat intens" com a conceptes operatius dins aquest esquema predeterminat són un sarcasme. El converteixen, en el millor dels casos, en una escenificació més o menys afortunada del disseny elaborat i decidit bastants mesos abans i gestionat amb ritmes, calendaris i procediments controlats al mil·límetre.

B) visca Lampedusa!
- Tot indica que, com havíem anunciat ja fa temps, estem davant d'un cas d'excel·lència en l'aplicació conseqüent del principi lampedusià: "Que tot canviï perquè tot segueixi igual". Junt a la positiva aparició de nous  rostres i impulsos, es constata la garantia de continuïtat en la orientació de fons i en la presència de personatges clau per entendre la situació post-congressual.
- Les propostes de resolució més significatives són, de fet, les publicades dies abans del Congrés pel nou Secretari d'Acció Política (veure El Periódico de Catalunya 5 de desembre de 2011) o el manifest signat per un grup de components de la nova generació de quadres i dirigents, autèntics triomfadors orgànics del Congrés, que acaben d'incorporar-se al màxim nivell executiu
-Ambdós documents són prou coincidents i explícits com a definidors d'estratègia global per el PSC, en la direcció de promoure canvis en la organització i la voluntat de tornar a connectar amb la societat (Primàries obertes com a bandera d'imatge renovadora)
- Al mateix temps, però, les resolucions aprovades ofereixen poques iniciatives destacades, algunes renúncies molt greus i quasi cap canvi en profunditat en el posicionament del PSC en els tres àmbits centrals que hem d'afrontar:
a) econòmic i social (reforma estat benestar i nou model productiu per Catalunya)
b) sistema democràtic (llei electoral i model de partit que se'n deriva, finançament, transparència, relació ciutadans - electes - governants).
c) autogovern i rol del PSC en el seu impuls i defensa conseqüent de la nació catalana (sobirania plena en tots els àmbits institucionals, grup - vot - veu arreu, en tots els punts i cada dia)

C) Inclosos i Exclosos.
L'endemà del Congrés apareixen dues visions, ambdues amb base argumental suficient, però no per això menys distanciades o fins i tot contraposades:
a) la dels que afirmen haver aconseguit la quadratura del cercle històrica en base a la integració a la nova Executiva dels que van ser candidats alternatius i d'alguns membres dels equips respectius.
Aquesta pretesa síntesi troba també argumentació legítima en alguna de les resolucions aprovades en el Congrés, en especial les referides a l'anomenat acord Ros-Bustos sobre la "veu pròpia" del PSC al Congrés de Diputats i a la celebració de Primàries "obertes" per a l'elecció, per exemple, del candidat a la Presidència de la Generalitat.
b) la dels que havent treballat per promoure projecte i candidatura alternativa, o havent constituït plataformes diverses per  sacsejar la discussió pre-congressual en base a plantejaments renovadors i innovadors, no se senten representats ni integrats o "sintetitzats" per els nous equips directius ni per les resolucions adoptades en cap de les qüestions de fons.

En d'altres paraules, la pretensió d'haver resolt definitivament les velles contradiccions i haver quallat el "Nou PSC" de l'slògan, on tots ens hi hem de sentir lliures i còmodes xoca amb algunes evidències tossudes en sentit contrari.
En resum, doncs, aquest és el meu diagnòstic i aquesta la meva reflexió en relació al que pot succeir i al que jo voldria que succeís:
1.      El Congrés l'ha guanyat, com estava escrit des del dia de l'aprovació del Reglament per el Consell Nacional del PSC, la mateixa majoria orgànica que dirigeix l'organització des de fa 20 anys. En aquesta ocasió amb una indiscutible renovació de cares i un rejoveniment explícit del nucli central, dels quadres de   primer nivell i d'alguns responsables sectorials.
2.      Junt a tot això, és ben visible la continuïtat més o menys disfressada de les persones clau del període anterior, que mantenen posicions i càrrecs o bé es reubiquen en nous destins que garanteixen la presència i la influència en la presa de decisions rellevants.
3.      En quant a continguts programàtics o canvis de criteris i posicions les novetats son escasses:
- millores de procediments interns i d'obertura a l'exterior (primàries, sessions publiques, votacions secretes (?), etc...),
- algunes aportacions interessants en qüestions de regulació financera i fiscalitat, mediambientals,  energètiques, drets socials, gènere....
- quasi  cap modernització de les concepcions de fons sobre model productiu, estat del benestar, regulació mercat laboral i atur juvenil.
- absència de compromisos clars en el ampli ventall de reformes imprescindibles per posar la nostra societat en condicions de incorporar-se al primer rang europeu de les nacions que creen nous motllos, que s'avancen en capacitat de crear riquesa tant com d'establir models socials eficients i equitatius.
4.      Els resultats de les successives votacions ofereix també lectures necessàries.
- En el cas del Informe de Gestió,  l'espectacle lamentable de les traves inicials per impedir  el vot secret només va ser superat, en sentit negatiu, per la precipitació en adoptar el mateix criteri quan es va constatar l'èxit "popular" de la proposta. Era igualment il·lustratiu comprovar com el suposat vot "secret" era de fet una tria inevitablement visible de l'opció volguda: ni cabines, ni sobres, ni possibilitat de preparació prèvia del vot. Es prou destacable que, en aquestes condicions, la gestió de l'equip sortint rebés un càstig del 35 % (vot contrari més abstencions), dada sense precedents en cap ocasió anterior.
- L'elecció del nou Primer Secretari de dissabte matí és una mostra de la qualitat democràtica limitada amb la que encara hem de treballar:
a) cap període previ al Congres per presentar formalment a afiliats i delegats candidats i propostes respectives,
b) cap accés al cens de delegats per poder-hi adreçar missatges o reflexions,
c) presentacions personals de 20 minuts com màxim de temps,
d) cap possibilitat de distribuir material escrit recollint propostes o compromisos,
e) ni 5 minuts de temps abans de votar per la reflexió posterior o el treball de delegats o membres dels equips respectius en defensa dels candidats i les seves posicions.
- L'obtenció d'un 25 % dels vots per part de Joan Ignasi Elena després de la retirada d'Àngel Ros, cal  registrar-la, doncs, com un èxit indiscutible. Haver arribat a la votació resistint les pressions visibles per la integració prèvia en una sola candidatura és, en si mateix, un mèrit que cal reconèixer i valorar adequadament. Era la primera votació d'aquestes característiques en tota la història del PSC i, probablement, acabarà sent l'aportació política més rellevant d'aquest XII Congrés.
5.      A partir d'aquestes constatacions es poden formular algunes preguntes que demanen a crits obtenir resposta:
a) té algun sentit  la sèrie de votacions registrades al Congrés? (65 % vot favorables a la gestió, 75 % vot al candidat de la majoria orgànica, 83 % de vot assolit per la nova Executiva),
b) com es que la proposta d'Executiva "d'integració" de Pere Navarro només va afegir al seus 75 anteriors,  8 dels 25 punts de votació obtinguts per els candidats alternatius i ara "integrats"?
c) quins serien els percentatges de vot equivalents en un escenari de Congrés realment obert, on primer es coneguessin els candidats, després es triessin els delegats en funció del recolzament respectiu a cada Agrupació o Federació, a continuació un període suficient de debat dins i fora del partit i finalment es produís l'elecció de Primer Secretari per votació general d'afiliats i simpatitzants?
d) la indiscutible incorporació d'una nova generació de quadres a la nova direcció orgànica significa per si mateixa una "regeneració" substancial de la organització, de la seva cultura, de la seva "connectivitat"?
e) els resultats del Congrés són una representació fidel del conjunt dels afiliats al PSC, o ho són sobre tot dels delegats escollits (en bona  mesura cooptats) tres mesos abans per les respectives organitzacions territorials?
f) o encara més rellevant, quina és la distància entre el missatge que envia el PSC sortint del Congrés i l'expectativa social i política que els ciutadans se'n havien fet a priori? El PSC "oficial", amb les resolucions aprovades i els nous equips de direcció, pot aspirar a obtenir el recolzament d'una hipotètica majoria progressista de catalans?
g) per últim, quines opcions queden obertes per tots (siguin el 35, el 25, el 17 o el 50 %) els que no se senten identificats amb (ni representats per) el nou lideratge personal i col·lectiu del PSC? Té sentit reiniciar els intents d'organitzar explícitament un espai interior al voltant de les posicions que no van tenir expressió o reconeixement al Congrés?  O bé queda només oberta la via de la sortida individual o en grup i la difícil (o impossible?) travessia del desert en busca de la terra promesa?
6.      A aquestes alçades, però, no tenim massa dret a fer preguntes si immediatament a continuació no hi donem la nostra personal i pública resposta. Som-hi doncs:

6.1. Les votacions successives ens parlen ben clar: tots ells son resultats històrics, en el sentit que mai s'havien produït. Mai tan pocs delegats es mostraven d'acord amb la gestió de l'equip sortint, mai s'havia pogut triar entre més d'un candidat i, per tant, el 25 % es tan inèdit com meritori. El 83 % és també, crec, el recolzament més baix mai obtingut per una candidatura única en un Congrés del PSC.
L'única explicació plausible de totes aquestes dades prové del treball previ, sense massa coordinació, a vegades quasi heroic, de plataformes, persones i grups diversos que compartien potser només l'instint reactiu contra un estat de coses, contra uns hàbits i comportaments, contra l'evidència del clima emboirat i d'aire estancat en el que hom intenta, al menys, respirar.
El meu reconeixement a tots i cada un d'aquests ciutadans lliures, socialistes catalans que van donar-ho tot,  van rebre promeses i bones paraules en resposta a la seva legítima exigència,  van esperar el millor d'aquells, jo mateix inclòs, en qui havien dipositat la seva confiança.
Tot això per, finalment, sortir del Congrés desconcertats, decebuts, enrabiats i desenganyats de tots ells (de mi mateix inclòs). Ells són avui la millor esperança per tots nosaltres.

6.2 L'altra cara de la moneda de la operació "integració" saldada amb aparent èxit per l'equip dirigent de la majoria orgànica dominant, és la constatació de que hi ha un espai significatiu al voltant dels conceptes de catalanisme, progressisme, europeisme (amb explícita referència a l'aportació política de Pasqual Maragall), difícil de quantificar però en cap cas irrellevant, que avui segueix maldant per trobar definició explícita i expressió pública personalitzada.
Sembla obvi, igualment, que aquest espai polític té arrels i presència abundant dins del PSC (el que era al Congrés i el que no hi era), però encara més la té enllà del partit, entre tants ciutadans de molt diverses procedències, edats, territoris i històries polítiques personals.
La meva convicció és que, ben al contrari del que es pretén imposar des del PSC "oficial", són milers els afiliats actuals, els ex-afiliats que hem anat deixant pel camí al llarg dels anys, els i les  joves professionals, treballadors, emprenedors, ciutadans i ciutadanes que voldrien comptar amb un partit socialista prou diferent del que avui coneixen.
Uns ciutadans que somien amb un partit socialista:
- inequívocament català, sobirà sense cap limitació, amb vot-veu-decisió pròpia arreu on sigui present i en totes les matèries
- alternativa amb voluntat majoritària, però també constructor-protagonista dels acords polítics i socials  que siguin precisos per afrontar determinades qüestions d'interès nacional,
- obert i transparent, europeu i europeista,  modern en les seves concepcions socials i econòmiques,
- decidit a crear les condicions per recuperar el camí del creixement econòmic
- disposat a retornar la preeminència a la democràcia per sobre dels poders financers i les grans corporacions,
-compromès amb el ple respecte d'una relació Catalunya-Espanya basada en el pacte federal que resulti de la lliure voluntat dels catalans,
- innovador i arriscat, reformista amb totes les conseqüències, anti-corporativista i liberal, decidit a retornar a la societat el màxim de llibertat tot exigint-li el màxim de responsabilitat.

6.3 I, per tant, em poso a disposició de tots els companys que sense renunciar a la seva condició d'afiliats, de socialistes actius, vulguin treballar obertament per un projecte que assumeixi aquestes senyes d'identitat de forma tan decidida com irrenunciable.
Un projecte que, de forma immediata, faci pública la seva voluntat, el seu compromís, les seves bases ideològiques i les seves propostes concretes, els seus components personals, la seva presència arreu del país.
Això requerirà la constitució d'un col·lectiu organitzat que,  des del respecte degut a estatuts,  persones i càrrecs, actuï de forma conseqüent i organitzada per elaborar, comunicar i consolidar un nucli de pensament i proposta política que respongui a les línies mestres que s'exposen en el punt anterior.
I a continuació, es clar, haig de mostrar la meva comprensió per el gest reactiu, potser extremat però carregat de raons, dels companys que han formalitzat la seva sortida del partit o siguin a punt de fer-ho. Només els demano que no ho deixin tot, que  passin de la crítica i l'exabrupte a l'acció organitzada i la cerca directa per recuperar els  tants i tants que ja havien abandonat la nau fa mesos o anys.
Trobeu-vos i ens trobarem. Convoqueu, afegiu, contagieu, creixeu i, certament, acabarem confluint per construir plegats el somni que ens ha fet compartir tants afanys des del 1976 (com a mínim).
No sé si el PSC és mort, com s'ha afirmat fa ben pocs dies. Els fets i les decisions que es prenguin ho diran.
Estic convençut, en canvi,  que al nostre partit hi ha molta ràbia continguda, massa silenci auto-aplicat, molta soledat personal o de petits col·lectius, massa respecte per qui potser no el mereixia, però també hi ha vida, hi ha energia, intel·ligència i ambició legítima de centenars i milers de companys i companyes que segueixen creient que un altre PSC és possible.

6.4 Finalment, haig de formular el meu compromís personal amb tot el que acabo d'expressar. Es a dir, si la defensa d'aquestes posicions implica entrar en contradicció explícita amb posicions que el PSC o el seu Grup al Parlament de Catalunya adopti, així ho manifestaré, tot actuant amb la màxima coherència i transparència per mitjà del mecanisme més adient en cada cas: coincidència i acord si és el cas, declaració pública, vot diferenciat, opinió escrita, etc... si el que convé fos discrepar, distingir o evitar confusions. No serà senzill però ho intentaré.
Caldrà posar-hi tot el que soc, el poc que sé i el molt que vull. No sé si tinc l'edat adequada, millor dit no la tinc, però crec que si tinc la determinació suficient per acompanyar dignament en el viatge als nous i autèntics protagonistes.

Els que ho faran, ho dirigiran, ho decidiran son uns altres. Alguns d'ells potser ni jo mateix els conec, altres sé perfectament qui són o, al menys, qui poden ser. Només els manca ser-ne conscients, saber que no estan sols, descobrir la meravella del treball polític realment compartit.
El Congrés del PSC significa un punt i seguit. Legítim i respectable. Seguirem atentament les novetats que en resultin. El punt i apart segueix pendent. Provem-ho. Només des del compromís públic i coherent sabrem si era possible.

Ernest Maragall i Mira

58 comentaris:

  1. Felicitats. Una anàlisi exquisit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Amparo! Seguirem pensant, parlant i treballant. Espero!

      Elimina
  2. Agraeixo que algú com tu discrepi d'aquests resultats. Vol dir que encara, en el PSC, hi ha alguna esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, Emili. Hi ha esperança si ens hi posem tots ( o al menys, molts dels que compartim una idea de pais)

      Elimina
  3. No Emili, no hi ha cap esperança. Si Joan Reventós aixequés el cap, se'n tornaria al forat avergonyit. No hi ha pebrots per fundar novament un partit socialista català, fa massa fred fora de la menjadora del psoe, i sense mamella no valen les idees per a molts polítics.

    Quina vergonya sentir a la Chacón fen èmfasi que farà la seva presentació "en el pueblo de mi padre en Almería, Andalucía" avegonyin-se de la seva possible catalanitat, tan se val, tampoc l'han tingut mai, i els pocs que en tenen una mica com l'Ernest Maragall, sempre van amb el cap ajupit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moncat: segur que no sempre encertem, segur que hem aguantat massa, però amb el cap ajupit, no, de cap manera. Ni abans, ni ara. Ara toca mirar lluny i tractar de recuperar orgull i coherència.

      Elimina
  4. el millor comentari a un article:

    Pierda peso ahora, pregunte cómo

    http://ccaa.elpais.com/ccaa/2011/12/23/catalunya/1324670118_258736.html

    ResponElimina
  5. Hola, sóc Josep Arenas.Em van publicar al 9nou del Vallès Oriental un escrit abans del congrès, on humilment demanava un gir dins el PSC. Avui tinc la carta de baixa per la meva agrupació al escritori del PC. La tinc feta d'abans de festes i parla de moltes coses que surten a l'escrit de l'Ernest. Personalment veig molt difícil treballar per una sobirania sense límits com diu el PUNT i APART.
    SEGUIRÉ REFLEXIONANT.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'acord Josep, no serà fàcil. Però no per aixó hi hem de renunciar. Reflexionar, si, i tant!. Però actuar també. Amb tanta fermesa com serenitat, però tractant de fer coherents les reflexions amb les decisions.

      Elimina
  6. Com sempre... i malhauradament, PSC =PSOE (Véase la Chaconada a la que moncat fa referència...)

    ResponElimina
  7. No te cap sentit res del que voste indica per la raó que el que vol ja va ser inventat fa molt anys : CiU. Si vol una bona pensió va encertar el camí.El mateix del actual Conseller de Cultura. Bona sort i bon any !

    ResponElimina
  8. Tant de bo, Ernest, tu, amb altra del PSC, d'ERc i d'IC pugueu posar la llavor d'un centreesquerra català definitivament compromès amb la independència del país, l'única opció lògica i possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc: Sembla un bon crtieri aplegar ciutadans de totes les esquerres per construir la gran opció del centre-esquerra català. Aquest ha de ser l'instrument al servei de l'objectiu compartit, crec, de plenitud de la nació catalana. És aquí on cal situar el debat sobre formes d'estat, sense a prioris ni condicions prèvies.
      A veure si tenim ocasió de comentar-ho amb més femps i calma.

      Elimina
  9. Espero que amb gent del PSC, amb Esquerra i amb altres us decidiu a apostar per un centreessquerra català definitivament compromesa amb la independència com a objectiu prioritari

    ResponElimina
  10. Unes obvietats d’un que s’ho mira des de fora:
    1/ El PSC no s’ha mort ara, i no s’ha mort perquè quelcom que no existeix no es pot morir. El PSC es va morir fa molts anys, quan va ser “opat” i absorbit pel PSOE entre els aplaudiments generalitzats d’uns i altres: dels quatre de Sant Gervasi (PSC) que manaven i dels milers del Baix Llobregat (PSOE) que hi posaven el vot.
    2/ Tothom té molt assumit que com que a Catalunya els vots socialistes sempre els ha posat el PSOE, la “facció catalanista” és una pura ficció decorativa.
    3/ Els que han remenat les cireres i d’una manera o altra les continuen remenant sempre són els mateixos, i des d’aquella “opa” que dèiem abans sempre han tingut molt clar qui mana, i sempre han obeït, tal com tocava, les instruccions de Ferraz. I quan ha aparegut algun “verso suelto” (Pasqual Maragall, per exemple) se l’han carregat sense contemplacions. Ja ho va dir Guerra: “el que se mueva no sale en la foto”.
    4/ L’espanyolisme de la majoria dels socialistes catalans no és incompatible amb una bona gestió municipal. Bustos és un perfecte espanyolista però alhora els sabadellencs diuen que és un bon alcalde, i ho demostren amb el seu vot. De la mateixa manera que el catalanisme tampoc no és garantía d’una bona gestió. Geli es diu catalanista i, al meu parer, com a consellera va fer una nefasta gestió.
    5/ Els congressos predefinits dels partits no són un monopoli del PSOE. Dissortadament TOTS els partits cauen en aquesta pràctica, i aquesta és una de les raons del creixent divorci que hi ha entre el polític de professió i l’elector. Dos móns separats per un oceà!
    6/ Maragall va fer algun intent de recatalanitzar el PSOE de Catalunya quan era conseller, però unes trucades telefòniques des de Nicaragua van ser suficients per abaixar-li els fums i fer-lo tornar a la realitat del seu partit: PSO-Español. Que ara, mig jubilat, faci aquest moviment estratègic no té cap mèrit.
    7/ A molts catalans que no hem votat ni votarem mai el PSOE però que com a demòcrates convençuts som ferms partidaris de l’alternança política ens agradaria que a Catalunya hi hagués un partit socialdemòcrata d’obediència catalana, que fes el contrapès a CiU. Aquest partit, però, de moment no existeix. Dissortadament!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel: D'aixó es tracta, de que sigui possible i normal l'alternança entre dos grans forces inequivocament catalanes. Però deixa'm dir-te que no és amb desqualificacions ni amb suposades evidències indiscitibles que avançarem en la bona direcció. Tens raó quan assenyales les dificultats i contradiccions al si del socialisme català, si bé oblides altres elements de la questió i no tens en compte la diversitat interna i la complexitat d'una organització com la del PSC. La dominant avui és, efectivament, una linia de subordinació prou explícita al socialisme espanyol, però potser precisament per aixó estan apareixent signes de reacció activa i positiva tant dins com fora del propi partit. Et demano que estiguis atent al que vagi succeint en el temps a venir i que em concedeixis el dret, al menys, al dubte raonable sobre les possibilitats de redreçar el camí.

      Elimina
  11. Per què no un Partit Socialista de la Catalunya Independent (PSCI)?
    Mentre no sigui així, aquest 75% pro espanyolista dominarà en totes les opcions no ideològiques sinó catalanistes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per què no en parlem de tot plegat. El 75 % dels delegats no vol dir el 75 % dels afilats ni, encara menys, el 75 % dels ciutadans progressistes afiliats o no al PSC. El cert és, n'estic convençut, que hi ha una demanda creixent d'una força política progressista, catalanista sense límits ni condicions i decididament europeista. N'anirem parlant.

      Elimina
  12. A la majoria de temes, aquest PSCI podrà aliar-se amb el PSC-PSOE, el seu alter ego ideològic, però en temes d'identitat nacional, el PSC podrà caminar sol i els seus militants amb l'orgull de pertinença a un partit del que se sentes orgullosos i no com ara, amb un 25% de militants amb sentiment de frustració.
    Aquest hipotètic PSCI seria minoritari (ara també ho és) però els seus militants no tan sols tindrien veu sinó que aquesta veu vindria acompanyada de les accions corresponents i no vençuda, democràticament, pel 75% dominant.
    És una bestiesa això que dic?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Juanjo, no es cap bestiesa aixó que dius. Es així com hauria de funcionar una relació genuinament federal, però no només " en questions d'identitat ncional". Segur que coincidirem molt sovint però des de la plena sobirania per defensar i votar les posicions adoptades des del socialisme català en totes les matèries, també en les polítiques socials, fiscals, educatives, etc...

      Elimina
  13. Totes les entrevistes que he escoltat al Pere Navarro, m'han semblat mancades de concreciò i de valentía, Ernest, necessitem gent tant políticament incorrecte com tú,que digui les coses pel seu nom, el desencís que molt de nosaltres patim s'acabarà quan tinguem un partit independent de Madrid, que sigui capaç de lluitar pel benestar de la gent de Catalunya.
    Gràcies per ser com ets, no canviis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Angels, gràcies per les teves parules. Deixa'm dir-te, però, que per assolir el desig que compartim fa falta quelcom més que incorreccció política o valenties personals. Caldrà que ens hi posem molts i que empenyem fort. Compto amb tu!

      Elimina
  14. Fa 36 anys que milito i crec en el PSC, aquell que vam contribuir a crear en el congrés d'unificació i com si fos una mica la meva esglesia, podre no estar d'acord amb la "jerarquia", però em resisteixo a abandonar la lluita i el vaixell. Trobo en les paraules i l'anàlisi de l'Ernest una certa injecció de coratge per seguir on sigui, sumant-me i cercant companys de viatge per un canvi de ruta o construir si calgués de forma molt clara un nou vaixell, per seguir defensant alló que ens vam proposar fa anys però donant la resposta que la societat espera de qui defensa el que vol dir socialisma avui.
    Gracies Ernest pel teu esperit de servei. Indubtablement ens cal un lideratge, algú al voltant de qui poguem unir forces colectives de tota aquesta gent que em treballat una mica a les palpentes, però que la nostra presencia malgrat tot s'ha fet visible i això reforça el que podem arribar a fer si sabem treballar mes units.
    Lluís

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluis, valia la pena aixecar la meva veu només per llegir paraules com les teves. M'agradaria trobar-te i explicar-te idees i projectes que, crec, podriem compartir. Haurem de ser molts amb la teva actitut per reeixir.
      Gràcies i una abraçada

      Elimina
  15. Es el moment del Partit Català D'Europa, ara desprès d'un congrès del PSC on ha primat el "más de lo mismo".

    Aquest teòric 25% que no estava pel pactisme i no te càrrecs i és militant de base, aquesta gent del PSC o no, socialdemócrata i catalana, que veu la societat no des de un punt de vista mercantilista i liberal sinó que planteja un estat del benestar sostenible, aquesta és la meva gent.

    I si, una tercera via entre els dos grans partits a Catalunya és possible i a mes a mes hi ha cabuda, encara que no sigui partit de govern. I qué, es que tots són els càrrec i el poder polític!. Hi ha alguna persona socialdemòcrata catalana que treballi a la privada o a la pública (no visqui 20 anys del Partit) i que vulgui donar un cop de´mà? Aquesta és la gent que ha de liderar-ho i escoltar sempre l'experiència dels professionals que n'hi ha i molt bons, i gent de Ciutadans Pel Canvi i d'altres.

    Estic amb l'Ernest que sí ara que és jubila, però fa molt que diu la seva amb veu pròpia; però aquests casualment no renoven a l'executiva, quina casualitati no per edat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Andreu, et dic el mateix que li deia a en Lluis, som-hi per fer realitat al menys algun dels nostres somnis. Però no ens conformem amb una "tercera via" entre els dos grans partits. Hem d'apuntar a ser la gran alternativa de l'esquerra catalana . I si, necessitarem la mena de gent que tu dius, ciutadans lliures i compromesos amb el seu pais. En parlarem, espero!

      Elimina
  16. Fins avui ningú m'ha explicat prou bé que és la socialdemocràcia. Jo veig que a tots ens mouen els diners i a la fi tots hem deixat de ser socialistes per ésser EGOISTES. La justificació la trobaras amb la gran quantitat de negocis que fan els dirigents de tots els governs mitjançant el tràfic d'influéncies i amb els diners del poble. Apart t'agrairia que intentis separar del tot el PSC, si és que existeix, del psoE (aquest si que existeix. http://twitter.com/#!/PerePereiPere

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa anys, algú va definir un socialista com una persona treballadora, honesta i solidària. Crec que encara serveix la mateixa definició. Potser jo hi afegiria amb llibertat d'esperit i sense prejudicis de ap mena. En relació al que dius del PSC nomès et puc dir que ho intentarem.

      Elimina
  17. En allò referent a l'edat, vull recordar que Konrad Adenauer va ser el primer canceller de la República Federal d'Alemanya a l'edat de 73 anys (1949) i va renunciar quan tenia 87 anys.

    ResponElimina
  18. Estimat Ernest, ens proposes un somni que ja no és possible... Com es nota que ets un Maragall!
    Quan veiem Montilla, Zaragoza, Iceta o ara Navarro i Chacón, és evident que aquell PSC d'en Joan Raventós, Raimon Obiols, Ernest Lluch o Pasqual Maragall ja no existeix.
    El problema no són les persones, sinó les sensibilitats, la cultura política. El distanciament evident entre el poder orgànic o dels delegats d'aquest Congrés i les bases electorals o fins i tot del partit.
    El PSC és un partit desdibuixat, sense nord. No sap com s'ha d'intervenir sobre un estat de benestar agònic. No sap com s'ha de posicionar en el debat de les relacions Catalunya - Espanya, perquè té por de perdre una meitat. La meitat catalanista que perdria si fes encara més explícita la voluntat majoritariament compartida d'actuar com a Federació catalana del PSOE a tots els efectes.
    D'aquest PSC ja no n'espero res. Si mai canvia, serà des de fora. La convocatòria d'eleccions primàries "a la francesa" és una bona notíca en aquest sentit.
    Gràcies per no donar cap causa per perduda, Ernest. Però crec que ja no queden forces per afrontar utopies cpm aquesta. Això calia haver-ho començat fa molts i molts anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquell PSC segueix existint. Amagat, quasi callat, potser ha confós lleialtat amb silenci, però existeix en el cap i el cor de milers de ciutadans progressistes d'aquest pais dins i fora del partit-organització. Veurem si som capaços de fer apareixer aquesta realitat avui invisible.

      Elimina
  19. Jo que soc militant, tampoc penso que des de dins del PSC es pugui fer res, Ernest. Potser ja es hora de fer un pas endevant i constituir un auténtic Partit Socialiste de Catalunya, segur que molts d' aquell 25% del Congrés i dels convidats que no varen poder votar per la cuina prèvia, donarien un pas al front.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, d'aixó es tracta, de capgirar la proporció passant del 25 al 75 %, cosa que només serà possible si comptem amb tants i tants ciutadans que eren i ja no son afiliats, o que ho son pero no actuen com a tals.

      Elimina
  20. Jo avui soc del PSC demà vull ser de PCSE
    (Partit Català Socilista de Europa). Ernest tens tota la força, hems tens a molts i molts....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan Maria, m'ho prenc al peu de la lletra. Per tu i per tots els que t'acompanyaran en aquest viatge engrescador, d'acord? Quan vulguis en parlem.

      Elimina
  21. Crec que tant el PSOE com el PSC sempre han tingut vocació europea i això és un valor que sempre respectaran. No és aquest el problema.
    A més, una Catalunya Independent estaria més a prop d'Europa que ara. En conseqüencia, un PSCI estaria més a prop d'Europa que ara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'acord, Europa es una de les claus centrals del projecte. Però per ser-hi en primera fila i com co-protagonistes, no com espectadors invitats.

      Elimina
  22. La independencia avui no és el tema, potser és quelcom a llarg termini quan Europa passi d'una Unió confederada d'Estats fins a una Confederació de Nacions, però potser els nets ho veuran. Això francament ho veig difícil de moment.

    El que si veig es un partit català socialdemòcrata Europeu per varis motius:

    1.- Aquest partit no existeix a Catalunya i te cabuda en la nostra nació eminentment progressista econòmica i culturalment.

    2.- Català perque el PSC-PSOE te depedència de Madrid a tots els efectes: defacto, per pressions, jerarquia, econòmica, etc...Per tant, no és independent de l'Estat Espanyol ni que tingui uns acords especials. No és de Catalunya de forma exclusiva i això no te discussió. Per exemple, l'acord Bustos-Ros es per riure: "potser es pugui decidir diferent de Madrid".

    El moviment de l'Ernest en aquest punt és clar: s'acaba la disciplina de vot depenent de decissions des de Madrid.

    Voldria afegir que m'agrada la política americana sobre la disciplina de vot: un vot una persona; dintre del mateix grup es dona llibertat de vot.Per aquí hem d'anar.

    3.- Europea: Madrid no és el referent, sino Brusel.les; per tant, unir-se amb els partit socialdemòcrata Europeu seria el pas inmediat. I amb el PSOE els acords que ens convinguin i els que no,no. El PP acorda amb els Navarros, canaris o d'altres la dreta però son partits diferents. Nosaltres també.


    Hem de fer una bona lectura a tirar endavant aquest projecte d'un partit independent del PSOE i les seves conseqüències:

    Si el 25% del PSC pot estar d'acord amb aquest posicionament, el PSOE perd el 25% de diputats avui del PSC al Congrès i per tant deixa de ser partit de Govern a Espanya per a ser un partit important però no alternativa al actual PP. I no veiem un fraccionament de la dreta Espanyola sinó mes aviatal contrari.

    Per tant, aquest PCatE o PCatSE trenca el PSOE clarament igual que la independència de Catalunya trencaria econòmicament l'Espanya que restès (quiebra de la Seguretat Social,e tc...): Si esperem que el PSOE (els que avui estant al PSC) és vulgui fer l'haraquiri, entendren que ni escoltar el tema Grup Parlamentari Propi.


    Seguirem reflexionant però per un partit de Catalunya i per Catalunya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Andreu, comparteixo en part el que dius, però no es poden fer calculs de futures majories en base a posar o treure un 25 % aquí o a Madrid. Només si ho posem en pràctica sabrem quines son les consequències i efectes polítics. Per tant, com deiem abans, reflexió si, acció també.

      Elimina
  23. ADRIÀ GUIXÀ PARDO9 de gener de 2012 19:34

    REFLEXIONS SOBRE EL PSC - PSOE

    Carta enviada als mitjants de comunicació per que fos publicada el dia24-11-2011 i que té relació amb l'actualitat post congrès

    Des del punt de vista ideològic i social , tan el PSC com el PSOE son germans de pensament , però ens diferència una cosa importantíssima que fa molts anys que es mante latent , (des del Congres de Sitges ) , i ningú gosa a dir públicament per allò de “ ser políticament correctes”.
    El meu anàlisi d’ antic militant que vaig ser i que va viure el procés d’ unificació del PSC-Congres , de la federació del PSOE de Catalunya i del PSC – Reagrupament del enyorat Josep Pallach , (ara ja no milito), es el següent : el PSOE es un partit molt estatalista , (contràriament al PP que es molt nacionalista ) , i el nostre estimat Pasqual va intentar de fer reflexionar aquest PSOE per reconduir el seu estatalisme cap un federalisme respectuós que dones un encaix suficient de Catalunya dintre de les Espanyes en tots els aspectes : Cultural , Econòmic , Fiscal , etc.; però com s’ha evidenciat , no ha estat possible (molt per culpa de la demagògia nacionalista del PP, de la demagògia dels mitjans de comunicació ”cavernícoles “ del centralisme Madrileny ,- o sigui : poders fàctics - i de les pors i temors del PSOE de perdre el poder) .
    Vist això , i si ens remetem al congres de Sitges (sens dubte exquisidament democràtic) i al terme “políticament correctes” , que sempre per prudència hem utilitzat , ens hem trobat que la nostra personalitat s’ha anat diluint i les sigles PSC han anat perden força en favor de les sigles PSOE , fins arribar al moment actual que a pesar de les suposadament bones intencions del President Montilla , des del carrer Ferraz de Madrid veuen que no tenim mai el coratge suficient de fer valer el nostre potencial i ens agafen pel “pito del sereno” per la seva política estatalista que ha més ( i amb molt de gust per la seva part ) els hi ha estat avalada pel Tribunal Constitucional.
    CONCLUSIÓ : ens cal recuperar autoestima i reformar el socialisme català (ja veieu que dic “català “ ) , fundant el PARTIT DELS CATALANS SOCIALISTES que no es el mateix que el Partit dels socialistes de Catalunya psc-psoe. Potser al començar serem minoria , però una minoria que no tindrà cap cotilla que l’ oprimeixi l’entorn del cor que no el deixa respirar amb tota la seva capacitat pulmonar. Si es així , jo tornaré a militar....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Adrià, del tot d'acord amb el teu plantejament. No ets el primer que suggereix el canvi de nom però el que comptarà son les propostes que es formulin i les decisions que es prenguin. Hem d'aprendre de la història (Sitges inclós) però sense quedar-nos-hi atrapats, no creus?

      Elimina
  24. Avui he mirat per TV3 l'entrevista que li han fet al Sr. Ernest Maragall i he de dir que m'ha agradat i molt. He de reconéixer que sóc militant, que feia molts mesos que no havia escoltat a cap polític, ni per eleccions, ni quan surtien a la televisió,...res de res.... tot i ser militant del PSC d'un poblet petit del Pre-Pirineu, estava desenganyada, "fastiguejada", de tot el que el "meu" partit deia i prometia....i no feia! Per això no vaig anar al Congrés; hi vaig anar feia quatre anys, quan també hi va haver "l'intent de parlar de tenir grup propi", però van venir els bombers de la Generalitat i el van apagar!
    Avui, el Sr. Ernest Maragall m'ha fet reviure les il.lusions que vaig tenir el primer cop que vaig decidir posar-me en una llista del PSC (i sento dir-ho, però no crec que ho faci més, fins i tot, recentment i degut a certs aconteixements professionals que s'han barrejat amb els polítics, havia pensat a deixar la militància del partit).
    Té tot el meu suport, i com ja he dit que sóc d'un poblet petit, i sé com intenten fer-te sentir, i a vegades ho aconsegueixen, sent una persona que és "contrària" a la "majoria", i com et fan sentir per ser del PSC, ja que "només" els de CiU són catalans, li dóno al Sr. Ernest Maragall tot el meu suport i li demano, per favor, que no desisteixi, que no deixi aquesta "lluita" (perquè serà una lluita i segurament amb joc brut, perquè les regles de la democràcia,..... què diu que són això????). Vosté que pot, faci-ho!!!!!!
    Sempre m'han dit que els del PSC som diferents......DEMOSTREM-HO, doncs!!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mónica,
      No sé de quin poble ets però m'hauras de deixar venir a veure't per donar-te les gràcies personalment ( i per parlar de com ens hi posem, no?). No sé si arribarem gaire lluny però si que sé que val la pena intentar-ho. Especialment si podem comptar amb actituts com la teva.
      Una forta abraçada

      Elimina
  25. Felicitats per la saludable iniciativa. Has fet un anàlisi valent i real. Jo vaig ser-hi al Congrés. Convidada . A la comissió 2 : Que és i que vol ser el PSC. Per parlar havies de demanar-ho abans de començar la comissió especificant el tema. Un cop a dins et trobaves amb esmenes acceptades just abans de l’inici que interferien a la teva demanda de paraula i no tenies oportunitat de rectificar. Pel que fa al “famós” acord de Ros-Bustos, tot i les insistents peticions d’alguns portantveus, es varen negar a afegir un punt dient: Hi haurà coherència entre el que es vota al Parlament de Catalunya i el que es vota al Congrés. Es a dir es votarà el mateix a Catalunya que a Madrid. Doncs NO, no es va admetre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toni, recordo l'escena de la Comissio 2. Encara em penedeixo de no haver fet ús del meu dret a parlar en tant que membre de l'Executiva. No ho vaig fer per un discutible respecte a qui portava la iniciativa d'alternativa en aquell moment. Em vaig equivocar. El resultat va ser que es van quedar sols i deaconcertats els companys de Girona que no van poder ni tan sol posar a votació l'esmena clau

      Elimina
  26. Com a ciutadà de carrer m'havia plantejat l'aficiliació precisament ara que les coses no venen de cara... Però, sense ser un entès de les interioritats congressuals del partit, vist des de fora queda clar que el partit PSC no ha après de l'experiència patida i que es mantenen les mateixes persones al front a part d'una clara manca d'autocrítica, cosa que impedeix que gent nova (com és el meu cas) doni el pas i s'afilïi per participar en una nova etapa d'esquerra federalista i catalana només per ratificar i fins i tot legitimar als responsables de la situació actual del partit, que com molt bé es diu alguns ja porten 20 anys (sempres són gairebé els mateixos) i alguns d'ells no tenen ni idea del que suposa la vida quotidiana del mercat laboral normal fora de la política...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi estic totalment d'acord i ho subscric!
      Joaquim

      Elimina
  27. Joaquim Verde i Llorente14 de gener de 2012 23:13

    Maragall de cap a peus, gràcies!!!!!!!

    Espero trobar-nos algun dia en persona, tinc tantes reflexions que us voldrio transmetre...

    Felicitats!!!

    ResponElimina
  28. T'invito a afegir-te a la reflexió col.lectiva que hem iniciat un grup de companys (afiliats i no afiliats). I, es clar, t'invito a aportar-hi les teves pròpies idees i reflexions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joaquim Verde i Llorente16 de gener de 2012 5:43

      Fa un any em volia donar de baixa del PSC però des de fa uns mesos però, tinc decidit que no ho faré, perquè m'estimo aquest partit i penso que és important per a Catalunya i Espanya. A les passades eleccions vaig votar nul perquè m'he sentit molt defraudat per com ha governat el PSOE. I el pitjor era la sensació de soledat, de pensar que era l'únic dins del PSC que estava en contra de com hem fet les coses. Així que conèixer els companys d'"Ara, socialisme" fou com sortir de l'armari, vaig prendre consciència de la quantitat de gent que estava igual que jo i que fins llavors tampoc coneixien cap canal per canalitzar llur inquietut. Mai com a la presentació del col·lectiu a Sant Cugat del Vallès m'he sentit formar part del PSC tan plenament. És en moments així quan un s'adona de la feina que ens queda per fer plegats per millorar la societat.

      I és que una de les claus és aqueixa que haveu apuntat: no tancar-nos dins del partit (afiliats), sinó obrir-nos cap a la societat (no afiliats). Per a mostra un botó: el meu xicot fou afiliat de Els Verds i ara ho és del Partit Pirata i li va agradar molt aquest vostre primer post del blog.

      Dispenseu per si he personalitzat massa la focalització de les meves reflexions cap a vós. Però és que no sempre es pot trobar un polític disposat a sentir i respondre sincerament les reflexions dels afiliats i ciutadans. Suposo que us ve en els gens ;) (lo poc que conec el vostre germà m'ho corrobora). Estaré a l'aguait del vostre blog. Salut i a reveure!

      Elimina
    2. Crec que seria més correcte dir: et convido a que vinguis
      Joaquim

      Elimina
  29. Apreciat senyor Ernest Maragall, entenc i comparteixo amb vostè que és vital per Catalunya no desentendre'ns del PSC i no crear un partit separat, ja que el PSC és un actiu d’un enorme valor polític i sentimental per molts ciutadans de Catalunya. I per això si la societat catalana cada cop es divideix més entre catalanistes (federalistes o independentistes) i castellano-espanyolistes, hem d’evitar que siguin aquests darrers els que es facin amb el control d’aquest actiu social de Catalunya, el PSC.
    Altra gent podria pensar que un partit socialista genuïnament català ja existeix, i és ERC, però aquest no té la capacitat de liderar una alternança seriosa de centre-esquerra enfront de CiU, per varis motius:
    - La seva radicalitat independentista, que no accepta altres postures catalanistes (confederalistes, per exemple) dins del seu partit, a diferència del que fa CiU (que engloba moltes més sensibilitats).
    - El terme "Republicà", ja constata aquesta radicalitat al deixar fora del partit qualsevol catalanista que pogués voler algun tipus de relació federal o confederal amb Espanya, que és un Regne, ens agradi o no.
    - La manca del nom "Socialista" dins de les sigles del partit. Ja que si es fa un repàs de tots els països europeus, grans i petits, trobarem que en tots i cada un d’ells existeix un Partit Socialista/Socialdemòcrata. I si volem ser un país normal, no podem tenir un partit socialista català canviant el nom socialista pel nom esquerra republicana.
    - El nom ERC provoca un sentiment de rebuig relacionat amb la guerra civil i el passat. Per molt que fos el partit que guanyà les eleccions al 1932 amb la majoria dels vots, aquell sentiment majoritari de suport a ERC ja fa molts anys que s’ha esvaït, i aquest sentiment ara li pertoca al PSC.
    Així, si en un hipotètic cas el PSC-PSOE es tornés totalment espanyolista (com PP i Ciudadanos) i la majoria de votants catalanistes de centre-esquerra passessin a votar ERC, aquesta no recolliria prou força pels motius esmentats abans i perquè molts votants catalanistes continuarien votant PSC-PSOE per fidelitat sentimental al partit, encara que es tornés espanyolista (com molts votants no independentistes de CiU continuarien votant a aquesta si es tornés independentista, per fidelitat).
    Per això, la clau seria que, per molt que digueu i us considereu dins el PSC tots catalanistes, que els catalanistes de debò:
    - que no esteu d’acord am les sentències antidemocràtiques del TC contra l’estatut.
    - que esteu a favor del dret a decidir del poble de Catalunya (autodeterminació) sobre quin tipus d’estat o estatut prefereix)
    - que defenseu la llengua catalana com a pròpia,
    - que esteu a favor d’un millor finançament (Concert Econòmic?)
    Doncs que us féssiu amb el control del PSC i materialitzéssiu la seva separació amb el PSOE, per poder defensar amb coherència els principis socialistes i els principis nacionals esmentats anteriorment. Així seria el PSOE el que hauria de crear un altre partit (la federació catalana del PSOE) per presentar-se a Catalunya, i potser buscar-se unes altres sigles.
    Si això no fos possible, crec que seria convenient crear un corrent dins el PSC-PSOE per aglutinar tots els dirigents, afiliats i simpatitzants socialistes que estarien d’acord amb aquest projecte, i formalitzéssiu la creació d’un nou PSC (amb les mateixes sigles si us ho permet la legalitat) que aglutinés el 30% més o menys de la actual militància socialista, més el 15% dels ex-votants socialistes que se n’han anat a CiU. Respecte a les sigles del nou partit, seria millor continuar usant el nom Socialista enfront de Socialdemòcrata per vàries raons electorals.
    Aquest Partit Socialista Català, podria aliar-se a ERC per defensar l’autogovern de Catalunya sense necessitat de convertir-se necessàriament en independentista d’un dia per l’altre. S’acceptarien dins del partit, tant postures federalistes, confederalistes o independentistes dins del marc del dret a decidir de Catalunya, de la mateixa manera que es produeix dins de CiU.

    ResponElimina
  30. Respecte als horitzons político-nacionals d’aquest nou PSC, serien compartits amb els altres partits sobirans catalans:
    Partit Socialista Català o Coalició Socialista de Catalunya (nou Partit dels Socialistes Catalans i ERC), Convergència i Unió (CDC i UDC), ICV (IC, EUiA, Verds):
    - Estatut d’autonomia aprovat pel 80% del Parlament de Catalunya al 2006 i després de la rebaixa del PSOE a Madrid, aprovat en referèndum per la població.
    - Estat federal dins d’Espanya
    - Estat confederat amb Espanya dins la UE
    - Estat independent dins la UE
    Els partits com Solidaritat Catalana o la CUP, defensarien la proclamacio unilateral d’independència de forma imediata. I els partits PP, PSOE, Ciudadanos defensarien l’estatut rebaixat pel Tribunal Constitucional.

    Per últim, afegir que respecte a una futura possible aliança PSC i ERC, en un principi si que seria difícil aglutinar els dos partits dins d’un de sol, però si s’aconseguís, crec que seria millor que aquest partit únic català de centre-esquerra continués tenint el nom de PSC perquè té major valor electoral actualment que ERC pels motius esmentats amb anterioritat. D’aquesta manera ERC podria o bé desaparèixer o integrar-se com a partit dins d’una federació de partits (com es CiU) que adoptés el nom de Partit Socialista Català (ja és diferent de l’actual Partit dels Socialistes de Catalunya), o sinó Coalició Socialista de Catalunya (CSC).
    I l' independentisme no es quedaria orfe de partit perquè seria defensat per dirigents i simpatitzats d’aquest nou PSC-CSC, com succeeix igualment dins de CiU, que també defensaria igualment posicions confederalistes o federalistes sense entrar en cap tipus de contradicció. L’estratègia de partit seria anar avançant en l’autogovern conjuntament atorgant la paraula al poble de Catalunya mitjançant referèndums (com fa CiU). I si en un futur s’assolís un estat lliure associat, confederal o federal en el que moltíssima gent dins del PSC-CSC ja s’hi sentís còmode, llavors seria el moment que els independentistes i confederalistes se separessin en dos partits diferents. Però fins llavors, ens toca remar junts a favor del dret a decidir dins del mateix partit a tots els catalanistes que volem més autogovern i no estem d’acord amb la sentència del Tribunal Constitucional.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Discrepo plenament!
      El PSC era un partit de veritat fins al cop d'Estat d'un tal tinent coronel Tejero. De resultes d'aquell lamentable esdeveniment, a part d'imposar-nos la bandera espanyola a tots els ajuntaments, també un partit catalanista, va perdre tota veu i tot vot. I des d'aleshores ençà, i ja en fa 34 anys, el PSC, com a partit acata el que se li diu de Madrid i ja està!
      Un gran xollo, per a l'Estat espanyol, diria jo! Una gran desgracia pel país: Catalunya!
      Alguns teníem l'esperança de que la nova direcció del PSC, fos capaç de trencar amb aquesta servitud, i acabar d'una vegada amb la submissió, però ja s'ha vist que d'això res de res,...
      El sector catalanista del PSC, ha quedat marginat i relegat, a fer “pataletes” a les xarxes socials.
      Un cop més, Catalunya és esclava d'un PSC emmanillat, i de CIU fent la gara-gara al president espanyol, per a benefici propi i del seu entorn empresarial.
      Tenia un company aragonès a la feina, que ja fa uns 12 anys em deia: “però que no ho veus home, que al fons tots són el mateix, tots són famílies burgeses i benestants, de sempre. Tots els partits polítics, estan pel mateix! S'escridassen els uns als altres, en període electoral, i un cop passades les eleccions se'n van tots a fer una mariscada a un restaurant (a costa de l'erari públic) !!!”.
      Quants cops he pensat que tenia raó, aquell benaurat home!!!!
      Em sento molt profundament decebut del PSC, com a partit polític, i com a partit NO catalanista.
      Cal una nova força política que sigui d'esquerres de veritat i que sigui catalanista de veritat!
      Conclusió final: decepció, tristor, ràbia per la impotència, i com sempre a acatar les ordres de Madriz, i a entumar els cops que venen i que vindran des del centralisme espanyol, i tots altre cop amb el cap cot, i a mirar cap a terra, i demà serà un altre dia! La màxima del catalanet mitjà: treballar i callar!
      Què no ho veuen el mal que ens fan molt de mal, vostès? Què no ho veuen el mal que li fan al país?

      Elimina
    2. Aglutinar ERC dins del PSC???
      No m'explico com a ningñu li pugui passar pel cap la idea, que la gent d'ERC vulguin, ni que els pugui interessar, ni que moralment s'ho puguin permetre a si mateixos, en aquests moments, després d'un Congrés del PSC, on un cop més el sector catalanista del PSC, ha quedat arraconat i sense cap mena d'ascendència dins del "seu" propi partit, ajuntar-se amb un PSC, que continua fent la política de no molestar en res el germà gran de Madrid.
      Realment algú es creu que la gent d'ERC tenen tant poca ànima i tant poca dignitat? Jo no m'ho puc pas ni imaginar!!!
      Joaquim

      Elimina
    3. Sr Maragall, em dic Joaquim. No goso fer evident els meus cognoms, per por. No voldria emprar la paraula "represàlies", però li puc garantir que en la funció pública catalana, existeixen i moltes!
      Permetim que li digui, amb tot el respecte, que al meu parer, vostè els va fer un gran favor a CIU, i els va aplanar el terreny, fent la feina bruta d'aprimar i reduir sota mínims, tot el sistema educatiu català!
      I ara han arribat les dretes, i amb l'excusa de la crisi, l'han acabat de matar. El sistema educatiu català, és gairebé un difunt. Trista i lamentablement, és només qüestió de temps, que s'acabi de morir.
      Van aprovar vostès, un pacte nacional per l'educació que no ha servit de res.
      Espero que algun dia deixein de fer polítiques de dretes, i facin de veritat una tasca de veritat social, d'esquerres i catalnista.

      Elimina
  31. Coincideixo totalment. El suport del PSC a Carme Chacón, l'enèsim error del PSC i continuaran.....

    ResponElimina
  32. No estic afiliada,però mentre Pascual hi era, jo el vaig votar,sempre. Quan el van fer fora ,vaig començar a votar més a l’esquerra. I així segueixo. El PSC es va acabar amb P. Maragall per a molta gent d’esquerres. Tant de bo fos possible un nou PSC que agrupés a l’esquerra catalana.
    Carme

    ResponElimina